SEMPRE HEM DE FER CAS ALS FILLS ?

En una anterior publicació deiem que sí, que sempre els hem de fer cas. Com tot a la vida, és opinable!

Quan ens ve un pare o mare i diu que el seu fill petit el crida a les 3 de la matinada des de fa setmanes..., o quan una mare ens diu que el seu fill adolescent li exigeix fins i tot amb violència que s'atenguin els seus capricis... aleshores és quan no està tot tan clar.

Per suposat que quan els nens són molt petits (sobretot quan no parlen encara) hem d'estar molt atents als senyals que ens envien. El plor, els gestos de la seva cara... ens donaran informació de com estan i què els passa. Això és un aprenentatge que es fa tal com els fills van creixent, cada dia.

Quan ja parlen i es fan més grans sol succeir que els pares i mares ens relaxem. Però els fills segueixen tenint la mateixa necessitat: que estiguin per ells. El que passa és que d'una manera no tan continuada i propera.

El secret és estar disponibles. Que ells sàpiguen que quan ens busquin ens trobaran. I quan els escoltem, fer-ho sincerament, “amb les tripes”.

Això no sempre ho fem bé, ni tampoc a la primera. S'aprèn.

Sovint els pares i mares ens trobem amb que tenim por: d'equivocar-nos, de fer-ho malament, de fracassar en les nostres obligacions.

Però és el que hi ha, no existeix altre mètode: aprenem a fer de pares fent de pares.

I tal com els fills es fan grans, hem d'anar canviant. Provant coses, que és l'única manera d'aconseguir encerts. I demanar ajuda quan calgui.

Quan ja arriben a l'adolescència, no hem de pretendre ser amics dels fills. Mai. Però quan ens volen explicar alguna cosa, cal que deixem allò que estem fent i escoltem atentament el que ens conten. Escoltar-los. I sinó sabem què dir-los, doncs reconéixer això: “fill meu, no sé què dir-te”.

Amagar les nostres indecisions i pors, els nostres dubtes, amb actituds dures, rigideses i crits només portarà a que ens parlin menys.

Cal provar la senzillesa d'escoltar.  I si escoltem, entendrem.