jueves, 23 de agosto de 2012

NOUS PERILLS PER ALS INFANTS I ADOLESCENTS



Tecnologies intel·ligents i relacions socials.
En la darrera dècada ha crescut de manera impressionant l'oferta tecnològica, i els joves en són els qui més la coneixen i en fan ús, ja que durant tots els anys de la seva vida ho han viscut (per a ells internet ha existit des que tenen ús de raó, per això se'ls considera "nadius digitals"). Els adults en canvi s'han d'esforçar, ja que els ha agafat de nou i de grans (per això se'ls considera sovint com "analfabets digitals"). Per primera vegada els adults es troben amb que d'una cosa saben menys que els fills.
Actualment, a més, hi ha dispositius que faciliten encara més que els joves accedeixin a llocs que els adults ignoren: els telèfons intel·ligents o smartphones fan que nens i joves puguin relacionar-se sense el control i la coneixença dels seus pares.
Si les relacions que hi estableixen fossin només amb altres joves i a més només amb coneguts, no hi hauria cap problema. Però això no és així. A la xarxa hi ha molta gent, i també n'hi ha de desconeguda i amb males intencions que s'aprofita d'aquest context tant dispers i anònim.
Allò que abans pasaba "cara a cara" ara passa més ràpid però sovint sense presència de l'altre: si abans un assetjament es donava a l'escola o a l'institut actualment els mateixos autors de l'assetjament poden hostigar a la víctima a travès de les xarxes socials i a més de manera anònima.
Un exemple: un noi que cau poc simpàtic a la gent rep una empenta al pati de l'institut i algú li fa una foto mentre cau. La foto és poc agraciada, i ràpidament és penjada a les xarxes socials, on surt un nom fals per camuflar la identitat del qui l'ha fet. Ràpidament aquella foto és objecte de comentaris  i burles que estan a la vista de tothom. En aquest cas parlariem de ciberbullying.
Un altre cas: una parella d'adolescents o joves han tingut una relació sentimental. Mentre estan junts es fan fotos amb els mòbils en actituds carinyoses i íntimes. S'intercanvien les fotos. Després la relació s'acaba i les fotos queden. De vegades aquestes fotos acaben penjades de les xarxes socials a manera de venjança o menyspreu si la relació no era respectuosa.Aquest seria un cas de sexting.
Paraules com ciberbullying, sexting han de ser conegudes pels adults.

Què poden fer les adults?

Els pares i mares s'han d'esforçar per aprendre "els llocs" per on es mouen els seus fills. No han de regalar dispositius com smartphones si abans no els coneixen ells. Caldria començar per telèfons que fossin "només telèfons".
S'haurien de ficar també a les xarxes socials i crear-s'hi un perfil, sinó per a veure directament què fa i amb qui es relaciona el seu fill, almenys per a conèixer la xarxa social i entendre com hi funcionen les coses. Si el seu fill no ho accepta bé, sempre pot recórrer a algun conegut o familiar proper.
I això no s'ha d'amagar als fills: encara que aparentment els molesti, realment aprecien que els adults es preocupen per ells.
(De tota manera, cal dir aquí que les bases per a una òptima comunicació amb l'adolescent s'han de posar molt abans, a la infància).

Com es nota que un infant o jove està sent víctima d'algun tipus d'abús?

Per alguns símptomes tìpics de patiment: el jove es tanca en sí mateix, es mostra molt més aspre en les relacions amb els adults i baixa el seu rendiment acadèmic.

Què cal fer quan constatem que un fill pateix una situació d'aquest tipus?
Conservar la tranquil·litat  i escoltar el que ens conta. Mai fer-li comentaris que puguin tenir un caire negatiu cap a ell (del tipus "m'ho tindries que haver dit abans" o que puguin donar-li a entendre que no ens el creiem).
Un cop recollida informació de la situació, posar-ho en coneixement dels cosos de seguretat, que actualment compten ja amb formació sobre aquestes qüestions. I buscar suport professional per al seu fill. Hi ha diferents serveis -públics i privats- que poden donar suport a persones que han patit aquests tipus de situacions. 
 Si amb aquestes indicacions no se'n surt, cal cercar el més ràpidament possible orientació professional. Un psicòleg és el perfil més indicat en aquest tipus de situacions.

viernes, 10 de agosto de 2012

FILLS QUE AGREDEIXEN ALS SEUS PARES I MARES




La violència a les famílies és un fet conegut per tothom. La major part de natros n'ha sentit a parlar, sigui pels mitjans de comunicació sigui perquè al nostre entorn hi ha algun cas de maltractament familiar. 
El tipus de casos més coneguts són els maltractaments d'homes a dones. I és lògic que sigui així, perquè segurament són els més freqüents.
Tot i això, hi ha altres tipus de violències a dins de les famílies: maltractaments a les persones grans, als infants i joves, i també dels fills als seus pares.
Aquestes agressions dels fills als seus pares i mares són conegudes en el seu conjunt com a “violència filioparental”. 

Com comença i com és aquest tipus de violència? 

Sol iniciar-se amb males paraules, insults i menyspreus; després venen les amenaces i trencament de coses, i finalment arriben les agressions, els cops. Aquests comportaments succeeixen en famílies de tots els nivells socioeconòmics, i van cap als pares/mares o cap als qui estan en el seu lloc (p.e. en famílies que s'han format de nou després de separacions). 

Els qui agredeixen tan poden ser els fills com les filles, i les víctimes qualsevol dels adults. Tot i això, és més freqüent que es produeixi cap a pares i mares més grans de l'habitual, en famílies on nomes hi ha un dels adults (monoparentals) i cap a les mares més que cap als pares.
Els nois solen utilitzar més la violència física i les noies la psicològica.
Però aquesta no és una violència de gènere, ja que la produeixen tan nois com noies.

Perquè passa?
Com que els pares i mares solen ser més grans, solen tenir menys força per mantenir una disciplina ferma envers els fills.
D'altra banda, el fet de que actualment hi ha més fills únics fa que aquests es trobin amb més permissivitat per part dels seus pares i mares. Els fills poden arribar a tenir la sensació de que tenen tot el que volen.
Quan els pares i mares passen molt temps fora de casa tendeixen a compensar els fills deixant-los fer el que volen més del que seria convenient. 
Amb tot plegat, els fills arriben a percebre que només tenen drets i no obligacions. I això darrer, en general, també passa a nivell social: un model educatiu que no fica la disciplina i l'esforç en primer terme fa que el paper dels educadors (també adults, com els pares i mares) hagi perdut autoritat davant dels nens i joves.

Què es pot fer i que s'ha de fer?

Compartir la situació amb algú altre, trencar el silenci. Callar no ajuda en res, tan sols a que la situació es faci més llarga i més difícil encara.
Pensar que tots hauran de canviar alguna cosa, el jove i els adults. Generalment aquestes situacions tenen a veure amb la manera com ens relacionem.
Cercar ajut. Les coses no s'arreglen mai soles. Generalment amb aquest tipus de situacions no n'hi ha mai prou només amb els consells d'amics o coneguts. És absolutament necessari que el suport sigui d'algun professional (que potser algú dels serveis socials del municipi, que l'ajudarà directament o que l'orientarà a algun altre professional més adient).