Societat

14-11-12

DIES DE VAGA

Avui hi ha poc moviment. Molts alumnes no van a classe: els universitaris diuen que aprofitaran per avançar feina. Els de secundària per dormir i estudiar per l'exàmen del dia següent.

Treballadors diuen que no fan vaga perquè no s'ho poden permetre econòmicament. (Tinc la sensació que aquest darrer és un argument sobrevingut, que tranquil·litza força a qui el diu: tot i que intueixen que hi ha motius per fer vaga, la incomoditat que els suposaria fer-ne queda minvada per la necessitat econòmica).

A una escola que compta amb uns quaranta mestres només dos fan vaga. Els interins veuen que no els surten els números. Els fixes estan desenganyats d'uns sindicats que només creen funcionariat intern i que es recorden d'ells només quan hi ha vaga. I de vegades ni això.

Altres fan vaga perquè no els queda més remei: si van al polígon s'arrisquen a no poder passar o que el seu vehicle rebi algun cop. No es poden permetre perdre tot el dia ni pagar una reparació. Solució: fer com que fan vaga. Altres faran com que tenen molta gent que els segueix.

I per suposat, hi ha qui fa vaga perquè creu que és el que ha de fer. Simplement.

Cada part dirà les seves xifres. Tots contents i tots fotuts.

Motius per fer vaga? Tal vegada ja no... per fer vaga “tradicional”. Però motius per fer coses per canviar la situació actual... n'hi ha de sobres.

La representativitat dels polítics, dels sindicats, el seguiment del que es fa amb els nostres diners, les explicacions que rebem dels nostres regidors i diputats, una major participació en les decisions col·lectives, l'exigència d'una gestió curosa dels recursos, la transparència del temps de dedicació dels qui triem a les eleccions, la tendenciositat de la majoria de mitjans de comunicació, l'ètica del que es fa i del que no es fa... tot plegat és millorable.

Molt. Hem de perdre la por a provar coses noves. Tots. Els ciutadans i els qui els representen. Perquè si seguim fent el de sempre ens seguirà passant el de sempre.

27-09-12

AVIS QUE FAN DE PARES

Actualment és freqüent que la gent gran tingui cura dels petits. Ens referim als avis i àvies que han d'estar pels seus néts. I ho han de fer en major mesura del que tradicionalment era necessari. Fins fa uns anys el temps de la gent gran simplement estava ocupat pel gaudi del temps lliure. Hi havia persones que seguien amb la seva ocupació però amb un altre ritme (seguint anant al camp per exemple), i hi havia qui podia dedicar la jubilació a aficions a les que no havia pogut atendre fins aleshores.

Però s'han donat canvis en el funcionament de la societat: la necessitat  que ambdós membres de les parelles hagin de treballar ha fet que els nens puguessin quedar desatesos. Davant d'això, i també tenint en compte les creixents dificultats econòmiques, moltes famílies han hagut de recorrer als avis i àvies. 

Cada cop és més freqüent veure gent gran que porta amunt i avall als seus néts i nétes: a l'escola, a les activitats extraescolars, al metge, fins i tot assistint ells a reunions a l'escola. Tot perquè el pare i la mare no ho poden fer.

Què pot passar?

Això genera cansament en la gent gran. 

Si la situació ha estat parlada amb claredat per totes les parts, aquesta dinàmica  es porta millor. Però si la situació no s'ha parlat amb claredat, els avis no fiquen un límit i els pares no pregunten, el que acaba passant és que apareix el malestar, el cansament i les relacions es deterioren.

La simptomatologia de força avis i àvies fa veure que arriben a presentar trastorns d'ansietat, de depressió i afectació per estrès. Quan el que necessiten és precisament tot el contrari, tranquil·litat.

D'altra banda, pot pasar que la manera d'educar de pares i avis no sigui coincident, amb la qual cosa els nens es poden trobar amb indicacions contradictòries per part dels adults. I això és el pitjor que pot tenir un nen per a la seva educació.

Què es pot fer?

Parlar amb claredat. Els avis han de dir el què poden fer i fins on poden arribar. Els pares han de dir clarament què necessiten i com volen que sigui el tracte cap als nens.  D'aquesta manera uns i altres estaran més tranquils i sabran fins on pot arribar cadascú. I els nens es trobaran amb menys contradiccions entre les coses que li diuen uns i altres.

Per a això uns i altres hauran d'escoltar-se activament i amb actitud oberta.

No abordar clarament aquestes situacions només porta a l'augment del malestar, a discussions familiars que són conegudes pels més petits i a dinàmiques que només fan que separar els membres de les famílies. 

Si la família no aconsegueix resoldre per sí mateixa aquestes dificultats sempre pot recórrer a algún professional de l'orientació familiar, que de ben segur ajudarà a que cadascú estigui al lloc que li toca.