viernes, 13 de septiembre de 2013

RUTINA


Quan arriba setembre canvien coses (de fet tots els mesos en canvien, però sembla que tothom accepta que aquest és un dels mesos en que és més normal dir això).
Sol haver-hi alguna tempesta que baixa la sensació de calor; diem aleshores que l'estiu ja s'ha acabat.
Els pares i mares es dediquen a marcar els llibres i el material escolar dels fills.
Els nens volen tornar a l'escola per tornar a veure als seus amics, per trobar-se a la porta i tornar a canviar cromos, quedar al parc per jugar amb els amics...
Els qui van a la universitat acaben la cerca de pis compartit. Els qui han treballat a l'estiu al turisme acaben la feina. Els qui només treballen en feines del camp acaben el seu atur d'estiu i es preparen per tornar a la feina: la verema, les mandarines i taronges, l'oliva....

Totes aquestes persones tenen alguna cosa en comú: tornen a la normalitat, a la rutina.

Té coses bones la rutina?
Sense cap dubte, la millor cosa és que ens estalvia de pensar. Una vegada ens hem organitzat (horaris de feina, de les activitats extraescolars, de les visites als metges, de les cites amb el gestor...) ho pengem a la nevera, ens ho fiquem al calendari del mòbil... i a funcionar.
També ens facilita la comunicació: és una cosa que és com és, no té volta de fulla. Els horaris són els que són: l'hora d'anglès és la que és, el dia que hi ha visita al dentiste és el que és i no un altre.
Aquell full que hem penjat i que tots els de la família veuen és un punt de referència important. Marca el ritme de tots els de casa. (De vegades també dels de fora, quan embarquem als iaios en la cura dels petits. Hom podria dir que aleshores la rutina teòrica dels iaios es trenca. I realment així és... No fa massa els iaios no tenien les obligacions que porten actualment, podien fer altres coses més habituals per ells: passejar, anar a fer la partida, cuinar tranquil·lament o rebre als fills i néts els caps de setmana).
Ara que, pensant-ho bé, hi ha persones que no poden tenir rutines. Simplement no tenen res per fer. O ningú amb qui fer res.
Realment, no saps mai què és millor i què és pitjor.
La veritat, si tot fos igual per tothom, seria tot molt i molt avorrit. Molt rutinari.

viernes, 5 de julio de 2013

LES ADDICCIONS TECNOLÒGIQUES


-Va ser el psiquiatra Ivan Goldberg al 1995 qui va proposar uns criteris per descriure l'addicció a internet. Des d'aquell moment la qüestió ha anat creixent en importància.

Una addicció és una situació en la que una persona no pot deixar de fer una cosa. El motiu pel que li passa això és el fet de sentir que si deixa de fer el que fa estarà pitjor que si ho segueix fent; per tant, segueix mantenint aquell comportament.
Per exemple, el qui està enganxat a una droga sap que allò li fa mal, però té por a com es sentirà de malament si deixa de consumir la substància. Per això segueix consumint. El mateix és vàlid per a qualsevol altra addicció.

I ara, gairebé 20 anys després del psiquiatre Goldberg, es parla cada vegada més de l'addicció a les noves tecnologies. Aqui podem parlar de tants tipus d'addiccions com tecnologies hi ha: mòbil, videojocs, apostes online, xarxes socials...


-Qualsevol persona pot fer-se addicta a les noves tecnologies?

Clarament no. Normalment qui entra en una espiral d'addicció presenta alguna característica personal o moment de vida que el faci més vulnerable. Per exemple, persones que:
  • viuen en families amb baixos nivells de comunicació.
  • Tenen una baixa autoestima.
  • Estan en períodes de canvi important a la seva vida (això és vàlid tant per a adolescents com per a adults que estan en moments de canvis importants com pugui ser a la feina o a la familia)
  • tenen poca seguretat personal,
  • no accepten la imatge que tenen d'elles mateixes.

Així, si algú està en situacions de greus canvis laborals però a la seva familia hi ha un ambient comunicatiu saludable, difícilment caurà en cap addicció.

-Quines coses ens poden fer pensar que una persona ha entrat en una situació d'addicció a les noves tecnologies?

  1. La persona deixa de banda totes les activitats que no tenen a veure amb l'activitat a la que s'ha fet addicte. Fins i tot els amics.
  2. Hi ha una reducció important, o fins i tot pèrdua, del contacte amb la familia. La persona es passa molt temps tancat a l'habitació (o a qualsevol altre lloc aïllat on realitza la seva activitat). Pot arribar a perdre el ritme dels horaris de les menjades i per dormir.
  3. L'addicte s'emprenya fàcilment quan li diem el que pensem que li està passant. Fins i tot pot arribar a ficar-se agressiu, encara que sigui amb la pròpia familia. No és estrany que alguns joves arribin a agredir físicament als adults que els hi intenten limitar el temps que passen davant de l'aparell corresponent.
  4. Utilització de la mentida per justificar o amagar alguns dels seus comportament. Poden arribar a robar diners si és necessari. Negació del fet de tenir un problema.


Aquest darrer punt, la negació total del problema, és clau per entendre la dificultat en abordar la situació. També el fet que aquest tipus d'addicció no comporta consumir substàncies sinó que implica consumir temps. Per aquest motiu cal estar molt atent a la quantitat i qualitat de les relacions socials de la persona. Aquest aspecte és el que ens donarà llum sobre la situació real que s'està vivint.


-Quan una persona s'embolica en excès a les xarxes socials el que hi fa és donar una imatge de sí mateix diferent de la que creu que transmet en realitat. Defuig el contacte real per cercar el contacte virtual. Es presenta de la manera com creu que els altres l'acceptaran. En certa manera podem dir que s'inventa una nova identitat.


Aquest comportament li dóna satisfacció quan ho fa, però quan surt de les xarxes torna a la realitat insatisfactòria. Per això es sent pitjor i vol tornar a la situació que l'ha enganxat.
-Què podem fer?
El millor és prevenir. Sense cap dubte.
Per exemple, acostumant a la familia a apagar la televisió quan es fan les menjades. Això facilita que es parli, que uns escoltin els altres.
Evitant que els aparells facin de “cangurs”: hi ha adults que deixen els nens amb la maquineta corresponent (consola, televisió, mòbil...) perquè així estan tranquils (uns i altres). Caldria pactar uns horaris amb els nens o joves per a assegurar que tenen temps per fer altres coses “en directe” (jugar a pilota, llegir, xerrar, anar en bicicleta...).
Mantenir una xarxa real de relacions socials, no basades en el contacte virtual/online sinó “cara a cara”. Això és factible participant d'alguna activitat de lleure en entitats, centres cívics, associacions, practicant esports en grup. Al final de tot, no hi ha res tan addictiu (per saludable) com quedar amb algú per xerrar una estona i prendre un cafè. ;)
I si valorem que la persona no surt sola de la situació ni que nosaltres la puguem ajudar, no hem de dubtar en cercar ajut professional.


Fonts d'informació:
http://cadenasdeinternet.blogspot.com.es
www.adiccionestoxicas.com 

viernes, 3 de mayo de 2013

QUÈ ÉS L'ESTRÈS I COM EL PODEM AFRONTAR SATISFACTÒRIAMENT?



L'estrès és la resposta que fa el nostre cos davant de les coses amb les que ens trobem. Quan ens trobem davant situacions noves el cos es posa alerta per utilitzar els seus recursos i energies i resoldre bé aquella situació.

Degut a l'evolució humana, el nostre cos respon com sempre ho ha fet: peparant-se per fugir o per atacar.
(Fa milers d'anys els humans fugien dels animals que se'ls volien menjar; avui això no passa, però el mecanisme de resposta davant de les situacions exigents és el mateix que aleshores).
Podem dir doncs que l'estrès és un mecanisme adaptatiu.

En sí mateix l'estrès no és bo ni dolent. Tot depèn.
És bo i fins i tot necessari per fer coses. Ens cal estar activats per encarar el que fem cada dia, sigui a la feina, sigui als estudis, sigui en les relacions socials. Cert nivell d'estrès és bo.


COM ENS POT PERJUDICAR L'ESTRÈS?

Si s'estèn durant molt temps pot arribar a perjudicar-nos durament. Perquè?
Doncs perque els símptomes (tan físics com psicològics) mantinguts durant molt temps provoquen un cansament continuat de la persona, fins que es pot produir un “trencament”. Fins que el cos (la persona) diu “prou”. El que passa al nostre cos quan tenim estrès és que es genera una hormona, el cortisol, que s'aboca a la sang i provoca el malestar físic.
Els símptomes més importants als que hem d'atendre per identificar si patim estrès són:
  • augment de la freqüència cardíaca i de la tensió arterial
  • augment del ritme de la respiració
  • increment de la tensió muscular (podent arribar a causar contractures)
  • ansietat
  • confusió
  • oblits
  • fatiga
  • irritabilitat
  • sentiments negatius i pèrdua d'autoestima
  • dormir malament
  • alteració de les ganes de menjar (en més o en menys)
  • increment del consum de tabac, alcohol o medicaments (psicofàrmacs)

L'estrès el podem experimentar en qualsevol àmbit de la nostra vida (feina, estudis, família).
Tots podem passar situacions puntuals d'estrès (per exàmens, per excessos de feina, per malalties o accidents de familiars...).
Per tenir estrès no cal que tinguem moltes coses per fer a la vegada. La quantitat no és imprescindible per tenir estrès.
Els problemes seriosos apareixen quan els símptomes s'allarguen en el temps: la persona no descansa i la sensació de fatiga persisteix. Aleshores els pensaments negatius comencen a dominar-nos...




COM PODEM AFRONTAR SATISFACTÒRIAMENT L'ESTRÈS?

Encarant adequadament la situació.
Per a això primer que res importa com ens veiem a nosaltres mateixos:
  • si pensem que la major part de les coses que passen estan fora del nostre control sentirem estrès més fàcilment.
  • Si ens veiem capaços de fer coses bé serà millor si creiem que tot ho fem malament.
  • Si ens considerem capaços de resistir adversitats o almenys amb capacitat de guanyar resistència amb les experiències que anem tenint el nostre estrès serà menor.
  • Si creiem que el que fem té un sentit i no que ens deixem portar per les coses tal com van venint (p.e. tenir projectes o idees de perquè fem el que fem) encaixarem millor els imprevistos i l'estrès ens afectarà menys.

Una vegada identificada la situació com generadora d'estrès, el que hauriem de fer és reduir o eliminar les causes. Com podem fer això?

  • Gestionant millor el temps (marcant-nos prioritats i seguint-les)
  • tenint cura del nostre cos (descansar adequadament i fent exercici de manera moderada, eliminant en la mesura del possible el consum de tabac alcohol i psicofàrmacs)
  • Dient la paraula “NO” quan sigui necessari. Ningú arriba a tot sempre...
  • Mantenint relacions socials que ens siguin gratificants. Tenir algú de confiança per contar-li les nostres preocupacions, que ens escolti atentament. Potser un amic amb el que ens trobem cada cert temps per dinar o simplement xerrar. Potser millorar les relacions amb la parella (tenir relacions sexuals millora la sensació de benestar).
  • Mirar de descobrir les parts positives de les situacions.
  • Intentar generar nous punts de vista sobre les coses. No sempre es pot veure tot d'una sola manera.

I si amb tot plegat no n'hi ha prou per sortir-ne sol, aleshores serà el moment de cercar l'ajut d'algun professional.

miércoles, 17 de abril de 2013

LES RELACIONS TÒXIQUES

-->


QUÈ SÓN?

Relacions que ens fan mal. Tan simple com això. Relacions que ens perjudiquen.

Ens referim, lògicament, a relacions que tenen una estabilitat en el temps, no a moments puntuals.

Poden donar-se en TOTS els àmbits de la vida: familiar/parella, pares-fills, fills-pares, treball, estudis...


QUAN PODEM DIR QUE ESTEM DAVANT D'UNA RELACIÓ TÒXICA?

Quan notem... :
  • cansament,
  • malhumor,
  • menyspreu cap a nosaltres perquè no ens sentim gens escoltats (l'altre/a només parla de sí mateix/a),
  • tensió en presència de l'altre
  • alleujament quan l'altre marxa

...segurament estem tenim al davant una persona que ens resulta tòxica.






QUÈ FAN LES PERSONES TÒXIQUES...

  1. Quan nosaltres estem bé, ells/es NOMÉS VEUEN DE NOSALTRES LA PART NEGATIVA.
  2. PITJOR ENCARA: veuen moltes de les nostres característiques (en principi ni bones ni dolentes) com a coses dolentes, que hem de canviar.
  3. Poden ser clarament actives (i aleshores les viuriem com “agressives”) però també poden adoptar un paper “aparentment passiu”. Així, podem trobar-nos amb persones que tot el que fan o diuen és negatiu, només són capaces de criticar, mai proposen res de bo... i en realitat l'únic que fan és xuclar l'energia dels altres. SÓN COM UNA MENA DE VAMPIRS. D'altra banda, sempre se'ls ha d'estar donant suport i no es surt mai d'aquesta situació amb ells. És molt més complicat actuar davant d'aquestes actuacions aparentment passives.



COM AFRONTAR A LES PERSONES TÒXIQUES I SORTIR-NOS-EN.

Els passos serien els següents:
  1. Identificar la persona com a tòxica.
  2. Confrontar-la amb allò que fa. Dir-li: “això que fas/dius em fa mal per...” “M'agradaria que... m'escoltessis/respectessis la meva opinió/em reconeguessis quan faig una cosa bé”
  3. Si amb l'anterior no n'hi ha prou, podem provar de fer més coses:
Imaginar -des de la nostra part emocional- una imatge o objecte que ens protegeixi (un escut, una closca, una paret...) davant de les paraules de la persona tòxica. Si deixem volar la imaginació mínimament segur que ens vindrà alguna cosa (P.e. Un client meu imaginava que es convertia en olivera i que les paraules de l'altra persona -tòxica- eren gotes de pluja que simplement li lliscaven per sobre)
            1. Canviar de tema. Si la conversa és monotemàtica i notem la tensió, podem introduir un altre tema. Potser una cosa intrascendent/neutra o bé alguna cosa que per a nosaltres resulti agradable. D'aquesta manera podrem ficar-hi sensacions positives, generant emocions agradables.
            2. Si l'altre insisteix en els seus atacs, podem contraatacar dient-li clarament que allò no ens fa cap gràcia. Si aleshores diu “tranquil, que només era broma”, cal que reafirmem que no ho trobem graciós i que abans de parlar es pensi com poden sentar les paraules als altres.
            3. En darrer lloc, si persisteix “la toxicitat” el que hem de fer és allunyar-nos d'aquella persona o relació. Buscar altres persones o llocs i anar-hi.





I SI DUBTEM, NO HO TENIM CLAR... QUÈ FEM?

Per acabar d'aclarir si estem davant d'una relació “tòxica” ens podem preguntes com:

    Què passaria si l'altre no actués així?
    Quines coses podria fer jo? O... quines coses no hauria de fer?

Les respostes que ens donem ens faran veure més clara la qualitat de la relació que tenim amb l'altra persona.


HEM DE DEMANAR AJUT? A QUI?

Sí, si no ens en sortim sols. D'entrada parlant amb alguna tercera persona. Explicant-li el que ens passa.
Només el fet de contar el que ens passa ja fa que ens escoltem a nosaltres mateixos. Això ens ajuda a situar més bé el que passa en una millor justa mesura.
L'altra persona, que ens hauria d'escoltar activament, ens donarà la seva opinió.
Si tot i això hem de cercar alguna altra opinió per acabar d'estar-ne segurs, fem-ho. 

Si amb això no en tenim prou, hauriem de cercar ajut professional.

I finalment, aqui podeu trobar un video on parlem d'aquest tema en el magazín Districte 21.

martes, 22 de enero de 2013

Els nens i la mort


La mort no té el mateix significat per als nens que per als adults. És alguna cosa més que el fet que una persona ja no estigui al seu costat.
Què li pot suposar a un nen la mort d'una persona propera?

Pèrdua i canvi de:
  • la seva identitat o personalitat.
  • El seu paper a la família.
  • La seguretat en ell mateix, emocionalment i física.
  • El sentit que la vida tenia per ell fins aquell moment.
  • Els seus somnis, il·lusions i desitjos.

Amb la seva conducta el nen expressarà el seu dolor; també amb les emocions, reaccions físiques i pensaments. Dependrà també de coses com: el tipus de mort, com s'ho han agafat els qui l'envolten, la seva personalitat i com es porten entre elles les persones de la seva família.

Com podem ajudar els nens a portar-ho millor?

Tot i que cal matisar les formes segons l'edat i moment evolutiu del nen, en general ho hauriem de fer així:

Dient-los la veritat. Si els amaguem coses es confonen i perden la confiança en els adults.

Parlant-los de manera senzilla i clara. Millor no fer servir expressions com “s'ha quedat dormit” o “l'hem perdut” quan ens referim a la persona que acaba de morir. Sovint entenen les coses de manera literal, degut a que el seu pensament encara no s'ha desenvolupat com el dels adults.

Tranquil·litzant-los si donen a entendre que ells tenen alguna culpa de la mort. Aquest sentiment el solen tenir, i no ens ha de fer por als grans, ja que es deu al seu pensament encara infantil.




No ocultar-los les nostres emocions, explicant-los com ens sentim nosaltres. Això l'ajudarà a entendre's millor a ell mateix i a veure que no passa res si expressem el que sentim. El sentiments més dramàtics, però, és millor que els compartim amb altres adults.

Sempre que sigui possible, deixar-los participar en les coses que es fan quan algú està a l'hospital (si és un malalt) o assistir a l'enterrament si és el cas. Això els ajudarà a entendre millor la mort.
Animar-los a que parlin i preguntin sobre la mort. Demanem-los quins són els sentiments i pensaments que tenen.

Donar-los consol sempre que manifestin alguna emoció forta.

Deixar-los que s'expressin. Si és un nen, tenir clar que “els nens també ploren”. De vegades els podem suggerir que expressin el que senten escrivint-ho, dibuixant el que senten o fer quelcom per veure què senten “per dins”.

Aceptar i normalizar les expressions d'emoció que tenen.
Parlar amb ells sempre que sigui necessari.
Oferir-los suport extra en les feines d'escola i en les seves obligacions socials durant el dol.

Intentar comprende quina és la seva manera de fer front a la mort.
Parlar i cercar el suport d'altres adults (professors, entrenadors, monitors...) que estiguin en contacte amb el nen.

Controlar la resposta del nens en el temps. Després del primer any a continuació de la pèrdua, entre un 10% i un 15% dels nens poden tenir problemes, sobre tot depressió. Si cal, consultar a un especialiste en salut mental.

Explicar-los que conservar els bons records que han viscut amb la persona estimada , mantindre els records, els ajudarà en el futur.

Els nens, com els grans, experimenten la pena i el dolor a la seva manera. Els sentiments van canviant amb el temps, però sovint el procés de dol s'allarga tota la vida. L'explicació és que amb el temps anem donant nous significats a les coses. Poc a poc la intensitat de les emocions i sentiments baixaran, restablint l'equilibri i enfortint els records positius.