LES DECISIONS SOBRE ELS FILLS

Més o menys a partir dels 3 anys ja podem ficar normes als nens. L'explicació és ben senzilla: ja parlen i tenen habilitats comunicatives que els permeten entendre i fer-se entendre.

És important que les normes s'expliquin i que tinguin sentit: no ficar-les “perquè sí” o “perquè mano jo”. (Si bé és cert que l'adult és qui té la responsabilitat última de les decisions, també és veritat que si explica perquè decideix les coses guanyarà una autoritat més ferma, ja que els altres veuran que es pot confiar en ell).

Tal com es fan grans, és convenient tenir en compte la seva opinió. De vegades ens podem emportar sorpreses interessants: els nens i joves tenen el seu propi criteri, i pot succeir que ens aportin punts de vista en els que no havíem pensat.

De tota manera, és bò que els adults intentem avançar-nos a les situacions. Serà convenient tenir en compte que no hauriem de prendre decisions quan estem molt cansats o enfadats.

I si és necessari ficar alguna sanció (que mai ha de comportar càstig físic de cap tipus) ha de ser alguna cosa realista, que es pugui complir.

I tal com creixen, les decisions que prenguem sobre els fills han d'anar canviant.

Si ho aconseguim, encara que s'enfadin amb nosaltres acceptaran la nostra autoritat com la de persones en les que es pot confiar.

Hem d'intentar ser clars, realistes i coherents. I tenir clar que ens equivocarem de vegades, però així és com aprendrem.

LA CIÈNCIA DE LA PACIÈNCIA

De tant en tant ens fiquem de mal humor. Potser perquè no hem dormit bé, o perquè a la feina ha anat malament, o fins i tot perquè hem perdut la feina...

Hi ha moltes coses que ens poden alterar l'estat d'ànim!

Són situacions que de vegades sí que podem canviar i de vegades no. Quan no hi podem fer res, ens ho podem agafar de diferents maneres.

Podríem resignar-nos i fixar-nos en la part negativa (i que sovint ens instal·la en la queixa); una altra manera sería acceptar-ho positivament, i a partir d'aquí moure'ns per trobar aspectes positius, oportunitats.

En les relacions entre pares i fills, de vegades podem experimentar alguna situació com altament estressant, podent arribar a sentir-nos fins i tot col·lapsats.

Pretendre trobar una solució immediata al conflicte o problema en que estem encara ens pot ficar més nerviosos.

És aleshores quan podem provar de centrar-nos en com ens trobem, com si ens “miressim des de fora a nosaltres mateixos”, respirar a fons i deixar de cercar una solució ràpida i miraculosa (no n'hi ha).

A aquella actitud li hauriem de sumar vàries coses: escoltar activament el que ens diu l'altra persona, exposar-li tranquil·lament el que nosaltres pensem i com ens sentim, abandonar els desitjos de tenir la raó per damunt de tot (i “guanyar la batalla”) i respectar sempre unes formes correctes. (D'això se'n diu comportar-se assertivament, ja en parlarem un altre dia).

Si tot l'anterior ho fem sincerament, la situació acabarà per desdramatitzar-se i apareixerà una sortida quan menys ens ho pensem. Bé, de fet la sortida l'hauran creat les persones...

I no va malament pensar sempre que “allò que avui és important demà ja no ho és”.

SEMPRE HEM DE FER CAS ALS FILLS ?

En una anterior publicació deiem que sí, que sempre els hem de fer cas. Com tot a la vida, és opinable!

Quan ens ve un pare o mare i diu que el seu fill petit el crida a les 3 de la matinada des de fa setmanes..., o quan una mare ens diu que el seu fill adolescent li exigeix fins i tot amb violència que s'atenguin els seus capricis... aleshores és quan no està tot tan clar.

Per suposat que quan els nens són molt petits (sobretot quan no parlen encara) hem d'estar molt atents als senyals que ens envien. El plor, els gestos de la seva cara... ens donaran informació de com estan i què els passa. Això és un aprenentatge que es fa tal com els fills van creixent, cada dia.

Quan ja parlen i es fan més grans sol succeir que els pares i mares ens relaxem. Però els fills segueixen tenint la mateixa necessitat: que estiguin per ells. El que passa és que d'una manera no tan continuada i propera.

El secret és estar disponibles. Que ells sàpiguen que quan ens busquin ens trobaran. I quan els escoltem, fer-ho sincerament, “amb les tripes”.

Això no sempre ho fem bé, ni tampoc a la primera. S'aprèn.

Sovint els pares i mares ens trobem amb que tenim por: d'equivocar-nos, de fer-ho malament, de fracassar en les nostres obligacions.

Però és el que hi ha, no existeix altre mètode: aprenem a fer de pares fent de pares.

I tal com els fills es fan grans, hem d'anar canviant. Provant coses, que és l'única manera d'aconseguir encerts. I demanar ajuda quan calgui.

Quan ja arriben a l'adolescència, no hem de pretendre ser amics dels fills. Mai. Però quan ens volen explicar alguna cosa, cal que deixem allò que estem fent i escoltem atentament el que ens conten. Escoltar-los. I sinó sabem què dir-los, doncs reconéixer això: “fill meu, no sé què dir-te”.

Amagar les nostres indecisions i pors, els nostres dubtes, amb actituds dures, rigideses i crits només portarà a que ens parlin menys.

Cal provar la senzillesa d'escoltar.  I si escoltem, entendrem.

DECÀLEG PER A UNA PARENTALITAT POSITIVA

Avui us deixem unes petites reflexions que volen ajudar a fer grans canvis. Perquè criar els fills és difícil! Però fem el que podem amb el que tenim, que no és altra cosa que a nosaltres mateixos.

Espero que us siguin utils, i no dubteu en fer-nos arribar els vostres comentaris o suggeriments!

Us ho hem ficat en forma de decàleg:

1. Fer-los cas sempre: atendre i entendre les seves peticions.
   Quan els nens són molt petits necesiten atenció ràpida en les seves necessitats. D'això en depén el desenvolupament correcte del seu sistema nerviós i el seu benestar emocional.
   Quan es fan grans, també necessiten l'atenció dels adults. Caldrà que aquests entenguin que les necessitats dels infants canvien.
   
   
   

   

   
   
2. Carregar-nos de paciència...!
   De vegades els nens estan de mal humor, tenen un mal dia... Pot ser per moltes coses, i ells no sempre ho saben explicar. Exigir-los i cridar-los no els ajudarà. Estar al seu costat, encara que sigui sense parlar, els reconforta.
3. Ficar normes clares, realistes i coherents. Però mai quan estem molt cansat o enfadats!
   A partir dels 3 anys aproximadament ja es poden ficar normes. És important que tinguin sentit i que s'expliquin als nens en un llenguatge que ells entenguin. Cal avançar-se a les situacions i no ficar “imposicions” sinó arribar a acords.
4. Deixar-los participar en les decisions: escoltar la seva opinió.
   Tal com van avançant en les seves capacitats de parlar, els nens poden participar més. Escoltar la seva opinió els farà sentir importants i desenvoluparà la seva responsabilitat. I de vegades dónen idees interessants!

5. Demostrar obertament que els estimem: abraçar i atendre.
   Als fills els agrada que els adults els expressin obertament el seu afecte. Els transmet la idea de que els grans confien en ells i que, malgrat les dificultats que surtin, sempre es pot solucionar tot en positiu.
   Ah! I l'estima no és mai a canvi de res!
   La bona comunicació a l'adolescència s'entrena des que són petits, cada dia mentre creixen.
6. Assumir els canvis que hi ha a l'adolescència i adaptar-nos-hi.
   Quan es fan grans els fills canvien. Això agradarà o no, però és així. Per tant, el millor que podem fer és estar atents i gaudir del viatge.
   I si volem que ens parlin, hem d'escoltar (sempre) i parlar.
7. Practica l'escolta activa.
   Quan expliquen coses, escolta atentament, amb tots els sentits. Repeteix el que t'han dit per assegurar que ho has entés. Digues com et sents tu i el teu fill t'entendrà més.
   Sempre és més ràpid escoltar el que pensen els fills que voler imposar el propi punt de vista.
   I s'aprèn més.
   
   

   

   
   
8. No utilitzar mai la violència o agressivitat. No serveix de res.
   Bé, sí que serveix: per generar dolor i desconfiança. Ni crits ni cops. Un cop a temps mai arregla res. Mai. Les situacions de violència afecten el cervell dels nens i joves.
   
   
   
   
9.  Respirar a fons i pensar les coses dues vegades...
   Enmig de conflictes millor no decidir. Si posem sancions s'han de poder complir. Dona't temps i parla-ho amb algú altre si cal abans de decidir.

10. Cuida't i estima't tu també!
    Si tu no estas bé, no podràs ajudar els altres. Els fills necessiten els adults en plenes facultats.
    Busca i troba coses per a tu, per gaudir, relaxar-te i carregar piles.

Aquests punts estan basats en:

a) la pròpia experiència (com no podria ser d'altra manera...)
b) “diez consejos pràcticos sobre parentalidad positiva”, elaborat per l'ONG Save The Children i que podreu trobar a: http://www.savethechildren.es