lunes, 24 de diciembre de 2012

LES DECISIONS SOBRE ELS FILLS


Més o menys a partir dels 3 anys ja podem ficar normes als nens. L'explicació és ben senzilla: ja parlen i tenen habilitats comunicatives que els permeten entendre i fer-se entendre.
És important que les normes s'expliquin i que tinguin sentit: no ficar-les “perquè sí” o “perquè mano jo”. (Si bé és cert que l'adult és qui té la responsabilitat última de les decisions, també és veritat que si explica perquè decideix les coses guanyarà una autoritat més ferma, ja que els altres veuran que es pot confiar en ell).


Tal com es fan grans, és convenient tenir en compte la seva opinió. De vegades ens podem emportar sorpreses interessants: els nens i joves tenen el seu propi criteri, i pot succeir que ens aportin punts de vista en els que no havíem pensat.
De tota manera, és bò que els adults intentem avançar-nos a les situacions. Serà convenient tenir en compte que no hauriem de prendre decisions quan estem molt cansats o enfadats.

I si és necessari ficar alguna sanció (que mai ha de comportar càstig físic de cap tipus) ha de ser alguna cosa realista, que es pugui complir.
I tal com creixen, les decisions que prenguem sobre els fills han d'anar canviant.
Si ho aconseguim, encara que s'enfadin amb nosaltres acceptaran la nostra autoritat com la de persones en les que es pot confiar.
Hem d'intentar ser clars, realistes i coherents. I tenir clar que ens equivocarem de vegades, però així és com aprendrem.

viernes, 21 de diciembre de 2012

LA CIÈNCIA DE LA PACIÈNCIA


De tant en tant ens fiquem de mal humor. Potser perquè no hem dormit bé, o perquè a la feina ha anat malament, o fins i tot perquè hem perdut la feina...
Hi ha moltes coses que ens poden alterar l'estat d'ànim!
Són situacions que de vegades sí que podem canviar i de vegades no. Quan no hi podem fer res, ens ho podem agafar de diferents maneres.
Podríem resignar-nos i fixar-nos en la part negativa (i que sovint ens instal·la en la queixa); una altra manera sería acceptar-ho positivament, i a partir d'aquí moure'ns per trobar aspectes positius, oportunitats.
En les relacions entre pares i fills, de vegades podem experimentar alguna situació com altament estressant, podent arribar a sentir-nos fins i tot col·lapsats.
Pretendre trobar una solució immediata al conflicte o problema en que estem encara ens pot ficar més nerviosos.
És aleshores quan podem provar de centrar-nos en com ens trobem, com si ens “miressim des de fora a nosaltres mateixos”, respirar a fons i deixar de cercar una solució ràpida i miraculosa (no n'hi ha).


A aquella actitud li hauriem de sumar vàries coses: escoltar activament el que ens diu l'altra persona, exposar-li tranquil·lament el que nosaltres pensem i com ens sentim, abandonar els desitjos de tenir la raó per damunt de tot (i “guanyar la batalla”) i respectar sempre unes formes correctes. (D'això se'n diu comportar-se assertivament, ja en parlarem un altre dia).
Si tot l'anterior ho fem sincerament, la situació acabarà per desdramatitzar-se i apareixerà una sortida quan menys ens ho pensem. Bé, de fet la sortida l'hauran creat les persones...
I no va malament pensar sempre que “allò que avui és important demà ja no ho és”.

miércoles, 19 de diciembre de 2012

SEMPRE HEM DE FER CAS ALS FILLS ?


En una anterior publicació deiem que sí, que sempre els hem de fer cas. Com tot a la vida, és opinable!
Quan ens ve un pare o mare i diu que el seu fill petit el crida a les 3 de la matinada des de fa setmanes..., o quan una mare ens diu que el seu fill adolescent li exigeix fins i tot amb violència que s'atenguin els seus capricis... aleshores és quan no està tot tan clar.

Per suposat que quan els nens són molt petits (sobretot quan no parlen encara) hem d'estar molt atents als senyals que ens envien. El plor, els gestos de la seva cara... ens donaran informació de com estan i què els passa. Això és un aprenentatge que es fa tal com els fills van creixent, cada dia.
Quan ja parlen i es fan més grans sol succeir que els pares i mares ens relaxem. Però els fills segueixen tenint la mateixa necessitat: que estiguin per ells. El que passa és que d'una manera no tan continuada i propera.


El secret és estar disponibles. Que ells sàpiguen que quan ens busquin ens trobaran. I quan els escoltem, fer-ho sincerament, “amb les tripes”.
Això no sempre ho fem bé, ni tampoc a la primera. S'aprèn.
Sovint els pares i mares ens trobem amb que tenim por: d'equivocar-nos, de fer-ho malament, de fracassar en les nostres obligacions.
Però és el que hi ha, no existeix altre mètode: aprenem a fer de pares fent de pares.
I tal com els fills es fan grans, hem d'anar canviant. Provant coses, que és l'única manera d'aconseguir encerts. I demanar ajuda quan calgui.
Quan ja arriben a l'adolescència, no hem de pretendre ser amics dels fills. Mai. Però quan ens volen explicar alguna cosa, cal que deixem allò que estem fent i escoltem atentament el que ens conten. Escoltar-los. I sinó sabem què dir-los, doncs reconéixer això: “fill meu, no sé què dir-te”.
Amagar les nostres indecisions i pors, els nostres dubtes, amb actituds dures, rigideses i crits només portarà a que ens parlin menys.
Cal provar la senzillesa d'escoltar.  I si escoltem, entendrem.

sábado, 15 de diciembre de 2012

DECÀLEG PER A UNA PARENTALITAT POSITIVA


Avui us deixem unes petites reflexions que volen ajudar a fer grans canvis. Perquè criar els fills és difícil! Però fem el que podem amb el que tenim, que no és altra cosa que a nosaltres mateixos.
Espero que us siguin utils, i no dubteu en fer-nos arribar els vostres comentaris o suggeriments!
Us ho hem ficat en forma de decàleg:

  1. Fer-los cas sempre: atendre i entendre les seves peticions.
    Quan els nens són molt petits necesiten atenció ràpida en les seves necessitats. D'això en depén el desenvolupament correcte del seu sistema nerviós i el seu benestar emocional.
    Quan es fan grans, també necessiten l'atenció dels adults. Caldrà que aquests entenguin que les necessitats dels infants canvien.



  2. Carregar-nos de paciència...!
    De vegades els nens estan de mal humor, tenen un mal dia... Pot ser per moltes coses, i ells no sempre ho saben explicar. Exigir-los i cridar-los no els ajudarà. Estar al seu costat, encara que sigui sense parlar, els reconforta.
  3. Ficar normes clares, realistes i coherents. Però mai quan estem molt cansat o enfadats!
    A partir dels 3 anys aproximadament ja es poden ficar normes. És important que tinguin sentit i que s'expliquin als nens en un llenguatge que ells entenguin. Cal avançar-se a les situacions i no ficar “imposicions” sinó arribar a acords.
  4. Deixar-los participar en les decisions: escoltar la seva opinió.
    Tal com van avançant en les seves capacitats de parlar, els nens poden participar més. Escoltar la seva opinió els farà sentir importants i desenvoluparà la seva responsabilitat. I de vegades dónen idees interessants!
  1. Demostrar obertament que els estimem: abraçar i atendre.
    Als fills els agrada que els adults els expressin obertament el seu afecte. Els transmet la idea de que els grans confien en ells i que, malgrat les dificultats que surtin, sempre es pot solucionar tot en positiu.
    Ah! I l'estima no és mai a canvi de res!
    La bona comunicació a l'adolescència s'entrena des que són petits, cada dia mentre creixen.
  2. Assumir els canvis que hi ha a l'adolescència i adaptar-nos-hi.
    Quan es fan grans els fills canvien. Això agradarà o no, però és així. Per tant, el millor que podem fer és estar atents i gaudir del viatge.
    I si volem que ens parlin, hem d'escoltar (sempre) i parlar.
  3. Practica l'escolta activa.
    Quan expliquen coses, escolta atentament, amb tots els sentits. Repeteix el que t'han dit per assegurar que ho has entés. Digues com et sents tu i el teu fill t'entendrà més.
    Sempre és més ràpid escoltar el que pensen els fills que voler imposar el propi punt de vista.
    I s'aprèn més.


  4. No utilitzar mai la violència o agressivitat. No serveix de res.
    Bé, sí que serveix: per generar dolor i desconfiança. Ni crits ni cops. Un cop a temps mai arregla res. Mai. Les situacions de violència afecten el cervell dels nens i joves.



  5.  Respirar a fons i pensar les coses dues vegades...
    Enmig de conflictes millor no decidir. Si posem sancions s'han de poder complir. Dona't temps i parla-ho amb algú altre si cal abans de decidir.
  1. Cuida't i estima't tu també!
    Si tu no estas bé, no podràs ajudar els altres. Els fills necessiten els adults en plenes facultats.
    Busca i troba coses per a tu, per gaudir, relaxar-te i carregar piles.


Aquests punts estan basats en:
    a) la pròpia experiència (com no podria ser d'altra manera...)
    b) “diez consejos pràcticos sobre parentalidad positiva”, elaborat per l'ONG Save The Children i que podreu trobar a: http://www.savethechildren.es

viernes, 26 de octubre de 2012

ELS QUI VOLEN MORIR


A la nostra societat encara hi ha coses de les que costa molt parlar, i una d'elles és el suicidi. Però és una realitat: hi ha persones que es treuen la vida o que almenys ho intenten.
Els propis suicides procuren que la gent no sàpiga el que han fet. Algú va deixar una nota que deia: “sobre tot fill meu, digues que he tingut una embòlia, no que m'he prés pastilles”.




També hi ha la idea que si se'n parla públicament s'incrementarà la quantitat de persones que es treuen la vida.
I no és així! Una prova clara la trobem a Barcelona: un programa desenvolupat a la zona de la Dreta de l'Eixample, promogut per la Dra. Carmen Tejedor, de l'Hospital de Sant Pau, va aconseguir reduir en un 66%el nombre de persones que intentaven treure's la vida. Ni més ni menys.
I la manera com ho van aconseguir va ser parlant-ne, i implicant tot el teixit social del barri: serveis socials, policies, associacions de veïns, entitats, residències geriàtriques, escoles...

Si es parla públicament del suicidi, pot passar que hi hagi risc de contagi en els qui ja estan malament, però els beneficis de parlar-ne són molt majors que els riscos de no parlar-ne.

A tenir en compte.

Cal ser conscients que el suicidi ja és la primera causa de mort entre la població de 15 a 35 anys.
Totes les paraules que diu algú sobre treure's la vida s'han de tenir en compte: no és veritat allò de “perro ladrador poco mordedor”.
Almenys el 10 % de les persones han pensat en algun moment en treure's la vida, i l'1,5% ho ha intentat.

Hi ha uns factors que afavoreixen el suicidi: el trastorn mental; els pensaments o idees suicides després d'intents previs; una malaltia somàtica crònica; l'aïllament social i els impactes externs que trenquen l'equilibri emocional (com pugui ser un trencament amorós).

Gairebé totes les persones que han fet algun intent de suicidi (el 95%) presentaven algun símptoma previ de trastorn mental com la depressió, ansietat, irritabilitat, impulsivitat patològica...
La resta (el 5%) ho intenten després de rebre un diagnòstic de malaltia somàtica terminal.
Per tant, si hi ha símptomes vol dir que es pot atendre. I aquest és un altre motiu per a parlar-ne públicament: aprendre a reconéixer el que està passant.



Què es pot fer davant d'algú que es vol treure la vida?

Primer que res, no negar el que està passant (qui parla de suicidi és el que ho fa).
Segon: preguntar-li pels plans que té (si ho farà tot seguit, com ho farà...).
Tercer: no portar-li la contrària, sinó demanar-li que no ho faci encara, que aplaci la decisió.
Quart: no deixar-lo sòl i cercar que l'atengui algú de salut mental o acompanyar-lo al servei d'urgències mèdiques.
Si ens trobem amb el cas d'algú que està a punt de fer-ho: no portar-li la contrària, guanyar temps, cridar-lo pel seu nom (això l'orientarà), demanar-li d'on és... així donem temps que altres (com els bombers) actuïn i puguin agafar-lo. En resum, demanar-li a la persona que aplaci la seva decisió.

Parlar amb els qui ens envolten, portar una vida social activa fa que nosaltres mateixos no ens sentim sols i fa que els altres tampoc. Així trenquem un dels més forts factors de risc: l'aïllament social.
L'escolta activa cada dia ens pot fer més sensibles als sentiments dels altres i als nostres propis, i ajuda a trobar allò que dóna sentit a la vida. De vegades en les coses més senzilles.
En la nostra societat hi ha professionals que poden donar resposta a aquestes necessitats quan la persona no se'n surt per ella mateixa.

viernes, 19 de octubre de 2012

Control postural durant els 2 primers anys de vida


El desenvolupament físic del nen li obre noves possibilitats al desenvolupament psicològic i a la vegada imposa limitacions en cada moment.

El progrés del control corporal del nen segueix dues lleis fonamentals: la llei céfalo-caudal i la llei pròxim-distal.
La llei céfalo-caudal diu que es controlen abans les parts del cos més properes al cap, i després es van controlant les parts del cos cap avall (per exemple, el nen controlarà abans els braços que les cames).
La llei pròxim-distal diu que es controlen abans les parts del cos més propers a l'eix corporal (per exemple es controla abans l'articulació del colze que la de la mà).
Hom considera que aquest progrés no està predeterminat, sinó que es produeix per la interacció entre el sistema neuromotor del nen amb l'estimulació que rep del seu entorn (i també amb les coses que el propi nen es va proposant tal com va evolucionant).




La cronologia del control postural del nen durant els seus 2 primers anys de vida:


Edat en que el 50% dels nens ho aconsegueixen
Franja d'edat en que el 90% dels nens ho aconsegueixen
Quan tenim el nen agafat, aguanta el cap dret
2 1\2 mesos

De les 3 setmanes als 4 mesos
De boca terrosa, fa força amb l'avantbraç i aixeca el cap.
2 mesos
De les 3 setmanes als 4 mesos
Pot passar d'estar de costat a estar panxa enlaire
3 mesos
De les 3 setmanes als 5 mesos
S'aguanta sentat amb suport
3 mesos
Dels 2 als 4 mesos
Agafa un objecte cúbic, cilíndric o esfèric utilitzant tota la mà.
4 mesos
Dels 2 als 6 mesos
Pot passar d'estar panxa enlaire a estar cap a un costat. Pot passar un objecte d'una mà a l'altra.
4 1\2 mesos
Dels 2 als 6 mesos
S'aguanta sentat sense suport
7 mesos
Dels 5 als 9 mesos
S'aguanta dempeus aguantant-se en algun lloc. Quan agafa objectes, oposa el polze a la resta de dits.
7 mesos
Dels 5 als 9 mesos
Gateja
8 mesos
Dels 6 als 11 mesos
S'asseu sense ajut; si s'agafa a algun lloc pot posar-se dret.
8 mesos
Dels 6 als 12 mesos
Camina quan se'l porta agafat de la mà. Agafa les coses amb pinça (no amb tots els dits).
9 mesos
Dels 7 als 13 mesos
S'aguanta dempeus sense ajut.
11 mesos
Dels 9 als 16 mesos
Camina sòl.
12 mesos
Dels 9 als 17 mesos
Pot ficar dos objectes un a sobre de l'altre. Dibuixa gargots.
14 mesos
Dels 10 als 19 mesos
Camina enrera.
15 mesos
Dels 12 als 21 mesos
Puja escales amb ajut
16 mesos
Dels 12 als 23 mesos
Fa salts sense moure's del lloc
23 mesos
Dels 17 als 29 mesos




Del llistat d'adquisicions del quadre anterior cal fer  algunes consideracions:
  • el grup cultural on viu el nen pot fer que una o altra adquisició es produeixi més aviat o més tard.
  • Pot passar que alguna de les fites abans exposades no es produeixi (per exemple, hi ha nens que no gategen mai).
  • No hi ha diferències en les adquisicions entre nens i nenes.

jueves, 18 de octubre de 2012

Els nadons ja venen preparats: els reflexos.


Allò que coneixem per “psicomotricitat” té a veure amb les implicacions psicològiques del moviment del nen respecte de la resposta que troba en el seu entorn immediat. Hi juguen el components maduratius (tot el que comentàvem sobre el cervell al post anterior) i els components relacionals (allò que el nen fa provoca que els adults reaccionin fent una cosa o altra).
La finalitat del desenvolupament psicomotor és el control del propi còs fins ser capaç de treure'n totes les possibilitats d'acció i expressió possibles per cadascú. A continuació us fiquem un quadre amb els reflexos amb que neixen els nens. Hi hem ficat també l'edat aproximada en que desapareixen.














Reflex
En què consisteix?
Edat normal en que DESAPAREIX
SUCCIÓ
Es fica un objecte entre els llavis del nadó i aquest el xucla rítmicament.
Cap als 4 mesos deixarà de ser involuntària a ser voluntària.
ENSUMAR
Si estimulem amb un dit la galta del nadó, aquest girarà el cap buscant amb la boca la cosa que l'ha tocat.
Cap als 4 mesos deixarà de tenir caràcter involuntari i passarà a ser voluntari.
AFERRAMENT
Si fiquem alguna cosa a la palma de la mà del nadó, aquet tancarà la mà amb força
Cap als 4 mesos deixarà de tenir caràcter involuntari i passarà a ser voluntari.
RETRAIMENT DEL PEU
Si punxem suaument la planta del peu el nadó fa la cama enrera flexionant el genoll.
Amb estímuls intensos seguirà sent permanent.
PARPELLEIG
Tancar els ulls en cas de llums intenses i en situacions d'ensurts.
Permanent.
CAMINAR AUTOMÀTIC
Agafem al nadó per sota l'aixella, assegurant que les plantes del peu reposin sobre una superfície plana. El nadó flexiona i estén les cames com si estigués caminant.
Despareix cap als 2-3 mesos. Després reapareixerà com a conducta vountària.
MORO
Quan el nen té un ensurt arqueja el cos, flexiona una cama, estén els braços i després els posa sobre el seu tronc, com si s'abracés.
La reacció d'abraçada desapareix aviat; la d'ensurt desapareix als 4 mesos (tot i que encara està present un temps amb menys intensitat).
BABINSKI
Passem un objecte punxegut en diagonal per la planta del peu. El peu es doblega i obre els dits en ventall.
Cap a la fi del primer any.
NATACIÓ
Dins de l'aigua el nadó pataleja rítmicament i aguant la respiració.
Entre els 4 i 6 mesos.
TÒNIC DEL COLL
Estant tombat se li gira el cap a un costat; aleshores agafa la postura d'esgrima: estén el braç del costat al que mira i l'altre el flexiona per darrera.
Abans dels 4 mesos.






martes, 16 de octubre de 2012

Bases del desenvolupament dels nadons


L'organisme humà té una lògica biològica, una organització i un calendari maduratiu.
Habitualment existeix en els pares i mares de nens petits una preocupació pel creixement. Potser el cas de l'estatura és el que més es veu, però fent-ho extensiu a totes les àrees, enlloc de parlar de creixement és millor que parlem de “desenvolupament”.
Així, podem afirmar que l'important de tot plegat és que el nen no deixi de desenvolupar-se. Uns nens ho faran més ràpid i altres més lent, però l'important és no parar.

L'aspecte capital del desenvolupament és el del cervell. Algunes dades al respecte: en el moment del naixement, el cervell pesa a el 25% del que pesarà en l'edat adulta. (En canvi, la resta del cos al néixer només pesa el 5% del que ho farà quan sigui adult).
Abans, en l'etapa fetal, es formen sobre unes 250.000 neurones per minut, de manera que al néixer el cervell en té entre 100 i 200 bilions. Si pensem que cadascuna pot arribar a tenir fins a 3.000 conexions amb altres cel·lules... acabem parlan de trilions de vies de transmissió d'informació.
Hi ha dos processos cerebrals essencials per entendre el desenvolupament del nen: en primer lloc, cal saber que des que un nen neix destaca especialment l'increment de les sinapsis (conexions entre neurones) en l'àrea de l'escorça cerebral especialitzada en la visió: el ritme és més intens sobre els 3-4 mesos, i pràcticament culmina als 12 mesos.
En general, el que succeeix és que inicialment el cervell produeix sinapsis de sobres, més de les que li són necessàries. Posteriorment, sembla que no se'n fan de noves, sinó que si l'estimulació que rep el nen és pobra, les conexions no utilitzades es perden.
L'altre procés clau és el de la mielinització ( cobertura de les sinapsis i de les neurones amb una capa protectora que facilita la millora del seu funcionament ). Aquest procés acaba aviat en alguns àmbits (p.e. en el cas de les neurones encarregades de la visió s'enllesteix la feina cap al final del primer any), mentre que en altres aspectes ho fa molt més tard (pel que fa a les neurones relacionades amb l'atenció i altres processos cognitius el procés s'allarga fins la pubertat).

A més, les neurones s'especialitzen a mesura que el nen va tenint experiències (o sigui que no neixem amb neurones ja destinades a una o altra funció). I ho fan en el moment en que és més probable que el nen rebi un determinat tipus d'estimulació.
Per això parlem de periodes sensibles: si una determinada zona de neurones està malmesa en el moment en que rep l'estimulació adient, aquesta no farà efecte i no hi haurà especialització neuronal. Passaria el mateix si, tot i estar les neurones en perfectes condicions, no reben l'estimulació oportuna.

Quan neix un nen es fa una ràpida valoració del seu estat. L'eina més utilitzada àmpliament és el test d'Apgar, que avalúa 5 dimensions (ritme cardíac, esforç respiratori, respostes reflexes, tò muscular i coloració). La valoració es fa al moment de néixer i al cap de cinc minuts. Si una dimensió no presenta cap indicador de normalitat puntúa amb 0, si no és completa puntuaria amb 1 i si és totalment satisfactòria ho faria amb 2. Hom considera que una puntuació de 7 ó més indica que el nadó està en bones condicions físiques, entre 4 i 6 significa que li cal assistència per normalitzar la respiració i altres funcions vitals, i per sota de 4 requereix ajut mèdic amb urgència.

Una de les dimensions és la de les respostes reflexes
Al néixer el nen té molts reflexos, alguns dels quals desapareixeran al poc temps i altres estaran presents al llarg de tota la vida. Els canvis en aquesta dimensió dels reflexos indica simplement que el cervell controla progressivament de forma voluntària aquelles coses que al néixer eren involuntàries. 
El desenvolupament està en marxa.

jueves, 20 de septiembre de 2012

Ayudas económicas para reeducaciones pedagógicas, del lenguaje o por altas capacidades.


PUEDEN SOLICITAR AYUDAS ECONÓMICA si tiene un hijo/a que necesite REEDUCACIÓN PEDAGÓGICA O DEL LENGUAJE. Esta reeducación puede ser debida a  necesidades  educativas especiales por trastornos de conducta o por discapacidad.
También pueden solicitar las ayudas si su hijo/a necesita apoyo educativo debido a sus  ALTAS CAPACIDADES.
  
Fecha límite: 25 de septiembre. (Aunque es posible solicitarlas con posterioridad).
Pueden informarse:
-directamente en el centro educativo al que asiste su hijo/a.
-En la web de la consejería de educación de su comunidad autónoma (la ayuda es de ámbito estatal).
-En nuestro  servicio del Centre Creare. Solicítennos, gratuitamente, una visita de orientación y les atenderemos para informarles.
Les dejamos un enlace con la web de la Generalitat de Catalunya en la que se informa detalladamente de todo lo necesario:


Esperemos que les resulte útil.



Ajuts econòmics per a reeducacions pedagògiques, del llenguatge, i per a alumnes amb altes capacitats.


PODEU DEMANAR AJUT ECONÒMIC si teniu un fill o filla que necessiti REEDUCACIÓ PEDAGÒGICA O DEL LLENGUATGE. Aquesta reeducació pot ser convenient per raó de necessitats educatives especials per trastorns de conducta o per discapacitat.
També podeu demanar ajut si el vostre fill o filla té necessitats de suport educatiu degudes a les seves  ALTES CAPACITATS.
  
Data límit: 25 de setembre. (Tot i que hi ha possibilitats de demanar-ho més tard).
Informeu-vos:
-directament al centre educatiu on assisteix el vostre fill o filla.
-Al web de l'administració d'ensenyament de la vostra comunitat autònoma (l'ajut és d'ámbit estatal)
(A través del web podeu baixar-vos la documentació).
-Al nostre servei del Centre Creare. Demaneu-nos visita d'orientació (gratuïta en aquest cas) i us atendrem per informar-vos. 
Us deixem un enllaç amb el web de la Generalitat de Catalunya on s'informa detalladament de tot:


Esperem que us pugui ser útil!

jueves, 13 de septiembre de 2012

GRUPS PER A PARES I MARES




GRUPS D'APRENENTATGE COMPARTIT

En aquests grups s'ofereix un temps i un lloc on els pares i mares que ho desitgin podran trobar la possibilitat de  millorar la manera de criar els seus fills i filles.
El que  es planteja per a aquests grups  es basa en mètodes actuals, fonamentats en les darreres investigacions psicoeducatives. 
Els grups seran acompanyats per professionals, encara que no es planteja un contingut  tancat i marcat per a les diferents sessions.
En els diferents dies de desenvolupament dels grups, els participants podran parlar de tot el que vulguin en relació a la tasca d'educar els infants.
El paper del professional és el d'orientar el funcionament dels grups, atenent en tot moment a les aportacions dels participants.
Tanmateix, en el transcurs dels grups ( a partir de la 3ª sessió) s'ofereixen espais individuals de consulta -voluntaris- en que els pares i mares que vulguin podran demanar orientacions més concretes als professionals.

Joan Carles Obiol
Psicòleg.
Director del Centre Creare.


Dies: 

GRUP PER A PARES I MARES DE NENS                                    GRUP PER A PARES I MARES DE NENS 
I NENES FINS A 6 ANYS.                                                               I NENES DE 7 A 12 ANYS.

10 sessions.                                                                                       10 sessions
Dies:  28 de setembre                                                                        Dies :  28 de setembre
           5, 19, 26  d'octubre                                                                         5, 19, 26 d'octubre
           9,16,23 i 30 de novembre                                                                    9,16,23 i 30 de novembre
           14 i 21 de desembre                                                                            14 i 21 de desembre

Horari:   17,00h a 18,40h.                                                                   Horari:     19,10h a 20,50h.


Atesa la importància del temps per a tothom, les sessions començaran i acabaran puntualment.

Preu d'inscripció:
-Individual  ……………..60 euros
-Parella ……………… 100 euros

-En els casos de famílies nombroses, monoparentals o en situació d'atur s'aplicarà una bonificació del 20 % sobre la quota individual.
(Altres situacions, consultar).


Per  formalitzar el pagament:
-A través del nostre blog, per Paypal.
-Per transferència bancària  (Banc Sabadell   0081-0130-03-0001232229).
(En ambdós casos hi heu de fer constar el vostre nom i cognoms i la Referència "GRUP 6"    o bé "GRUP 7-12", segons correspongui). 

(SI HO DESITGEU, podeu realitzar una APORTACIÓ VOLUNTÀRIA a la quota d'inscripció. Aquesta quantitat anirà destinada en la seva totalitat a CÀRITAS PARROQUIAL D'ALCANAR. Seguint una línia de transparència, d'aquesta aportació  s'informarà a través de les nostres xarxes socials, preservant la identitat dels participants).



Lloc:
Centre Creare.     C/Sebastià Anglès, 5, 1r pis.

Més informació:    al telèfon    676798810
        Al mail:       centrecreare@centrecreare.com
Podeu trobar-nos també:

A les xarxes socials:   Facebook   (CentreCreare)
  Blog             (www.centrecreare.blogspot.com)
  Web             (www.centrecreare.com)



jueves, 23 de agosto de 2012

NOUS PERILLS PER ALS INFANTS I ADOLESCENTS



Tecnologies intel·ligents i relacions socials.
En la darrera dècada ha crescut de manera impressionant l'oferta tecnològica, i els joves en són els qui més la coneixen i en fan ús, ja que durant tots els anys de la seva vida ho han viscut (per a ells internet ha existit des que tenen ús de raó, per això se'ls considera "nadius digitals"). Els adults en canvi s'han d'esforçar, ja que els ha agafat de nou i de grans (per això se'ls considera sovint com "analfabets digitals"). Per primera vegada els adults es troben amb que d'una cosa saben menys que els fills.
Actualment, a més, hi ha dispositius que faciliten encara més que els joves accedeixin a llocs que els adults ignoren: els telèfons intel·ligents o smartphones fan que nens i joves puguin relacionar-se sense el control i la coneixença dels seus pares.
Si les relacions que hi estableixen fossin només amb altres joves i a més només amb coneguts, no hi hauria cap problema. Però això no és així. A la xarxa hi ha molta gent, i també n'hi ha de desconeguda i amb males intencions que s'aprofita d'aquest context tant dispers i anònim.
Allò que abans pasaba "cara a cara" ara passa més ràpid però sovint sense presència de l'altre: si abans un assetjament es donava a l'escola o a l'institut actualment els mateixos autors de l'assetjament poden hostigar a la víctima a travès de les xarxes socials i a més de manera anònima.
Un exemple: un noi que cau poc simpàtic a la gent rep una empenta al pati de l'institut i algú li fa una foto mentre cau. La foto és poc agraciada, i ràpidament és penjada a les xarxes socials, on surt un nom fals per camuflar la identitat del qui l'ha fet. Ràpidament aquella foto és objecte de comentaris  i burles que estan a la vista de tothom. En aquest cas parlariem de ciberbullying.
Un altre cas: una parella d'adolescents o joves han tingut una relació sentimental. Mentre estan junts es fan fotos amb els mòbils en actituds carinyoses i íntimes. S'intercanvien les fotos. Després la relació s'acaba i les fotos queden. De vegades aquestes fotos acaben penjades de les xarxes socials a manera de venjança o menyspreu si la relació no era respectuosa.Aquest seria un cas de sexting.
Paraules com ciberbullying, sexting han de ser conegudes pels adults.

Què poden fer les adults?

Els pares i mares s'han d'esforçar per aprendre "els llocs" per on es mouen els seus fills. No han de regalar dispositius com smartphones si abans no els coneixen ells. Caldria començar per telèfons que fossin "només telèfons".
S'haurien de ficar també a les xarxes socials i crear-s'hi un perfil, sinó per a veure directament què fa i amb qui es relaciona el seu fill, almenys per a conèixer la xarxa social i entendre com hi funcionen les coses. Si el seu fill no ho accepta bé, sempre pot recórrer a algun conegut o familiar proper.
I això no s'ha d'amagar als fills: encara que aparentment els molesti, realment aprecien que els adults es preocupen per ells.
(De tota manera, cal dir aquí que les bases per a una òptima comunicació amb l'adolescent s'han de posar molt abans, a la infància).

Com es nota que un infant o jove està sent víctima d'algun tipus d'abús?

Per alguns símptomes tìpics de patiment: el jove es tanca en sí mateix, es mostra molt més aspre en les relacions amb els adults i baixa el seu rendiment acadèmic.

Què cal fer quan constatem que un fill pateix una situació d'aquest tipus?
Conservar la tranquil·litat  i escoltar el que ens conta. Mai fer-li comentaris que puguin tenir un caire negatiu cap a ell (del tipus "m'ho tindries que haver dit abans" o que puguin donar-li a entendre que no ens el creiem).
Un cop recollida informació de la situació, posar-ho en coneixement dels cosos de seguretat, que actualment compten ja amb formació sobre aquestes qüestions. I buscar suport professional per al seu fill. Hi ha diferents serveis -públics i privats- que poden donar suport a persones que han patit aquests tipus de situacions. 
 Si amb aquestes indicacions no se'n surt, cal cercar el més ràpidament possible orientació professional. Un psicòleg és el perfil més indicat en aquest tipus de situacions.

viernes, 10 de agosto de 2012

FILLS QUE AGREDEIXEN ALS SEUS PARES I MARES




La violència a les famílies és un fet conegut per tothom. La major part de natros n'ha sentit a parlar, sigui pels mitjans de comunicació sigui perquè al nostre entorn hi ha algun cas de maltractament familiar. 
El tipus de casos més coneguts són els maltractaments d'homes a dones. I és lògic que sigui així, perquè segurament són els més freqüents.
Tot i això, hi ha altres tipus de violències a dins de les famílies: maltractaments a les persones grans, als infants i joves, i també dels fills als seus pares.
Aquestes agressions dels fills als seus pares i mares són conegudes en el seu conjunt com a “violència filioparental”. 

Com comença i com és aquest tipus de violència? 

Sol iniciar-se amb males paraules, insults i menyspreus; després venen les amenaces i trencament de coses, i finalment arriben les agressions, els cops. Aquests comportaments succeeixen en famílies de tots els nivells socioeconòmics, i van cap als pares/mares o cap als qui estan en el seu lloc (p.e. en famílies que s'han format de nou després de separacions). 

Els qui agredeixen tan poden ser els fills com les filles, i les víctimes qualsevol dels adults. Tot i això, és més freqüent que es produeixi cap a pares i mares més grans de l'habitual, en famílies on nomes hi ha un dels adults (monoparentals) i cap a les mares més que cap als pares.
Els nois solen utilitzar més la violència física i les noies la psicològica.
Però aquesta no és una violència de gènere, ja que la produeixen tan nois com noies.

Perquè passa?
Com que els pares i mares solen ser més grans, solen tenir menys força per mantenir una disciplina ferma envers els fills.
D'altra banda, el fet de que actualment hi ha més fills únics fa que aquests es trobin amb més permissivitat per part dels seus pares i mares. Els fills poden arribar a tenir la sensació de que tenen tot el que volen.
Quan els pares i mares passen molt temps fora de casa tendeixen a compensar els fills deixant-los fer el que volen més del que seria convenient. 
Amb tot plegat, els fills arriben a percebre que només tenen drets i no obligacions. I això darrer, en general, també passa a nivell social: un model educatiu que no fica la disciplina i l'esforç en primer terme fa que el paper dels educadors (també adults, com els pares i mares) hagi perdut autoritat davant dels nens i joves.

Què es pot fer i que s'ha de fer?

Compartir la situació amb algú altre, trencar el silenci. Callar no ajuda en res, tan sols a que la situació es faci més llarga i més difícil encara.
Pensar que tots hauran de canviar alguna cosa, el jove i els adults. Generalment aquestes situacions tenen a veure amb la manera com ens relacionem.
Cercar ajut. Les coses no s'arreglen mai soles. Generalment amb aquest tipus de situacions no n'hi ha mai prou només amb els consells d'amics o coneguts. És absolutament necessari que el suport sigui d'algun professional (que potser algú dels serveis socials del municipi, que l'ajudarà directament o que l'orientarà a algun altre professional més adient).


lunes, 4 de junio de 2012

Grupos de aprendizaje compartido para padres y madres


Grupos de aprendizaje compartido para padres y madres.

El presente artículo se basa en la experiencia recogida en cinco grupos de aprendizaje compartido realitzados en el municipio de Alcanar.
Se ofertó a los centros educativos del municipio, y se inició con dos grupos, de realización consecutiva, que se desarrollaron en el CEIP Joan Batiste Serra. Otro grupo se desarolló en el CEIP “Marjal” de Les Cases d'Alcanar. Los participantes fueron padres y madres de niños y niñas de 6 a 12 años. Los dos grupos restantes se desarrollaron amparados por una escuela infantil para niños de 0-3 años (Llar d'Infants Patufet).
Los grupos tenían un màximo de 15 participantes, y eran conducidos por dos profesionales, ambos psicólogos.
Se utilizó una metodología de la que en ése momento no teníamos constancia de que se hubiera empleado en el contexto de grupos de padres y madres: los grupos T.
La bibliografía de referencia fue escasa (citada al final del artículo).
A los padres se les presentó inicialmente el contexto diciéndoles que se trataba de aprender a hacer de padre y madre a partir del hecho de compartir la experiencia; a partir del momento inicial se dejaba que fueran los propios padres y madres los que realizaran las aportaciones que dieran contenido al grupo.
Ciertamente al principio ésta metodologia generó que algunos participantes expresaran su incomodidad: preferían que fueran los dos profesionales los que realizaran aportaciones. (La valoración que hicimos ambos profesionales fue que se sentían cómodos con el modelo tradicional de enseñanza-aprendizaje, en el que “los que saben” imparten su sabiduría y conocimientos a “los alumnos/los que no saben”).
(En verdad la situación era incómoda, por nueva, para todos, profesionales y padres y madres. Realmente todos habíamos conocido, hasta ése momento una experiencia de enseñanza-aprendizaje basada en el modelo tradicional).
Las sesiones se desarrollaban de ésta manera, con un pequeño descanso de 15 minutos, en el que los padres y madres normalmente salían de la sala y los profesionales aprovechábamos para realizar anotaciones y comentar cuestiones puntuales.

A partir de la cuarta sesión, cambiamos la dinámica del grupo. La primera parte se desarollaba de la misma manera, pero en la segunda parte el grupo se partía en dos. Cada uno de estos grupos más pequeños tenía como referente a uno de los dos profesionales.
En éste espacio más pequeño, al que llamamos “grupo de consulta”, cada uno de los participantes podía plantear al grupo alguna cuestión que les preocupase sobre la educación y crianza de sus hijos. El resto de participantes del grupo podía entonces realizar preguntas, sugerencias y comentarios para ayudar a resolver dicha cuestión. Normalmente, en la siguiente sesión del grupo de consulta la persona que había planteado su caso realizaba una devolución/feedback al grupo sobre los resultados de las sugerencias recibidas dias antes. En este contexto de grupo más pequeño, el papel del profesional difería un poco respecto de su actuación en el grupo grande: en éste grupo pequeño participaba para dinamizar el grupo y que todos los presentes realizaran algun tipo de aportación explícita, por sencilla que fuera. Asimismo, en el caso de que las aportaciones realizadas supusieran unas sugerencias que fueran en la línea de un trato inadecuado para un menor, la intervención del profesional se centraba en remarcar dicho aspecto y en reconducirlo, adoptando en éstas ocasiones un rol claramente directivo.

A partir de la cuarta sesión constatamos cómo los participantes fueron tomando cada vez más protagonismo, siendo más activos, y abandonando de manera definitiva los cuestionamientos al rol de los profesionales. (Cabe señalar, de todas maneras, que hubo algun participante que no aceptó dicho rol y que lo explicitó y llegó a abandonar el grupo por ello, lo cual no supuso ningún obstáculo para el funcionamiento de dicho grupo, más bien al contrario).

En las sucesivas sesiones, de la quinta a la décima, el grupo mostró un funcionamiento que aparentemente era independiente de la presencia de los profesionales: en el contexto de grupo grande los participantes raramente manifestaban la necesidad de la intervención de los profesionales, y tan sólo reconocían su presencia cuando éstos señalaban “que ya era la hora”. En el contexto del grupo de consulta, más pequeño, los participantes se mostraban tan activos para con la persona que planteaba una duda que la aportación del profesional raramente debía de consistir en reconducciones contundentes.

También a partir de la cuarta sesión ofrecimos a los participantes un espacio de consulta individual, a demanda, que se llevaba a cabo al finalizar las sesiones. En dicho espacio los participantes podían plantear a los profesionales cualquier tipo de duda o consulta que consideraran oportuna sobre su práctica cotidiana como padre o madre. En éste caso era el profesional el que realizaba las observaciones que considerara oportunas.

Finalmente, constatamos que alguno de los grupos decidió seguir por su cuenta con las sesiones. No realizaron petición de presencia a los profesionales, sino que se valoraron a sí mismos como capaces de mantener una dinámica de encuentros que consideraban positiva.

En general, creemos que el espacio facilitado supuso una oportunidad para que los participantes disfrutaran de un contexto en el que compartir sus experiencias y constatar:
  • que contaban ya con un repertorio de habilidades que les hacía competentes como padres y madres (y del que a menudo no eran conscientes).
  • Que podían aprender nuevas habilidades y mejorar sus competencias a partir del hecho de escuchar y preguntar a otros que se hallaban en épocas similares de su ciclo vital.
  • Que ellos mismos podían incrementar su protagonismo en la toma de decisiones referidas a la educación de sus hijos, pudiendo prescindir de la dependencia de los profesionales en gran manera.
  • Que el espacio grupal puede ser un buen instrumento a través del cual realizar intervenciones de prevención (de diferente intensidad) de conductas parentales inadecuadas.


A partir de éste momento nos proponemos recabar los recursos necesarios para desarrollar nuevos espacios grupales. Es para nosotros especialmente importante poder sistematizar éstos espacios para someterlos al estudio crítico de la comunidad, con la pretensión de obtener instrumentos de intervención sencillos, efectivos y que estén al alcance de comunidades con recursos limitados.

Bibliografía:

Bleger, José ( 1971 ): Temas de psicología.(Entrevistas y grupos). Ed. Nueva Visión.

Rice, A.K. (1985): Aprendizaje de liderazgo. Ed Herder.