ELS QUI VOLEN MORIR

A la nostra societat encara hi ha coses de les que costa molt parlar, i una d'elles és el suicidi. Però és una realitat: hi ha persones que es treuen la vida o que almenys ho intenten.

Els propis suicides procuren que la gent no sàpiga el que han fet. Algú va deixar una nota que deia: “sobre tot fill meu, digues que he tingut una embòlia, no que m'he prés pastilles”.

També hi ha la idea que si se'n parla públicament s'incrementarà la quantitat de persones que es treuen la vida.

I no és així! Una prova clara la trobem a Barcelona: un programa desenvolupat a la zona de la Dreta de l'Eixample, promogut per la Dra. Carmen Tejedor, de l'Hospital de Sant Pau, va aconseguir reduir en un 66%el nombre de persones que intentaven treure's la vida. Ni més ni menys.

I la manera com ho van aconseguir va ser parlant-ne, i implicant tot el teixit social del barri: serveis socials, policies, associacions de veïns, entitats, residències geriàtriques, escoles...

Si es parla públicament del suicidi, pot passar que hi hagi risc de contagi en els qui ja estan malament, però els beneficis de parlar-ne són molt majors que els riscos de no parlar-ne.

A tenir en compte.

Cal ser conscients que el suicidi ja és la primera causa de mort entre la població de 15 a 35 anys.

Totes les paraules que diu algú sobre treure's la vida s'han de tenir en compte: no és veritat allò de “perro ladrador poco mordedor”.

Almenys el 10 % de les persones han pensat en algun moment en treure's la vida, i l'1,5% ho ha intentat.

Hi ha uns factors que afavoreixen el suicidi: el trastorn mental; els pensaments o idees suicides després d'intents previs; una malaltia somàtica crònica; l'aïllament social i els impactes externs que trenquen l'equilibri emocional (com pugui ser un trencament amorós).

Gairebé totes les persones que han fet algun intent de suicidi (el 95%) presentaven algun símptoma previ de trastorn mental com la depressió, ansietat, irritabilitat, impulsivitat patològica...

La resta (el 5%) ho intenten després de rebre un diagnòstic de malaltia somàtica terminal.

Per tant, si hi ha símptomes vol dir que es pot atendre. I aquest és un altre motiu per a parlar-ne públicament: aprendre a reconéixer el que està passant.

Què es pot fer davant d'algú que es vol treure la vida?

Primer que res, no negar el que està passant (qui parla de suicidi és el que ho fa).

Segon: preguntar-li pels plans que té (si ho farà tot seguit, com ho farà...).

Tercer: no portar-li la contrària, sinó demanar-li que no ho faci encara, que aplaci la decisió.

Quart: no deixar-lo sòl i cercar que l'atengui algú de salut mental o acompanyar-lo al servei d'urgències mèdiques.

Si ens trobem amb el cas d'algú que està a punt de fer-ho: no portar-li la contrària, guanyar temps, cridar-lo pel seu nom (això l'orientarà), demanar-li d'on és... així donem temps que altres (com els bombers) actuïn i puguin agafar-lo. En resum, demanar-li a la persona que aplaci la seva decisió.

Parlar amb els qui ens envolten, portar una vida social activa fa que nosaltres mateixos no ens sentim sols i fa que els altres tampoc. Així trenquem un dels més forts factors de risc: l'aïllament social.

L'escolta activa cada dia ens pot fer més sensibles als sentiments dels altres i als nostres propis, i ajuda a trobar allò que dóna sentit a la vida. De vegades en les coses més senzilles.

En la nostra societat hi ha professionals que poden donar resposta a aquestes necessitats quan la persona no se'n surt per ella mateixa.

Control postural durant els 2 primers anys de vida

El desenvolupament físic del nen li obre noves possibilitats al desenvolupament psicològic i a la vegada imposa limitacions en cada moment.

El progrés del control corporal del nen segueix dues lleis fonamentals: la llei céfalo-caudal i la llei pròxim-distal.

La llei céfalo-caudal diu que es controlen abans les parts del cos més properes al cap, i després es van controlant les parts del cos cap avall (per exemple, el nen controlarà abans els braços que les cames).

La llei pròxim-distal diu que es controlen abans les parts del cos més propers a l'eix corporal (per exemple es controla abans l'articulació del colze que la de la mà).

Hom considera que aquest progrés no està predeterminat, sinó que es produeix per la interacció entre el sistema neuromotor del nen amb l'estimulació que rep del seu entorn (i també amb les coses que el propi nen es va proposant tal com va evolucionant).

La cronologia del control postural del nen durant els seus 2 primers anys de vida:

	Edat en que el 50% dels nens ho aconsegueixen	Franja d'edat en que el 90% dels nens ho aconsegueixen
Quan tenim el nen agafat, aguanta el cap dret	2 1\2 mesos	De les 3 setmanes als 4 mesos
De boca terrosa, fa força amb l'avantbraç i aixeca el cap.	2 mesos	De les 3 setmanes als 4 mesos
Pot passar d'estar de costat a estar panxa enlaire	3 mesos	De les 3 setmanes als 5 mesos
S'aguanta sentat amb suport	3 mesos	Dels 2 als 4 mesos
Agafa un objecte cúbic, cilíndric o esfèric utilitzant tota la mà.	4 mesos	Dels 2 als 6 mesos
Pot passar d'estar panxa enlaire a estar cap a un costat. Pot passar un objecte d'una mà a l'altra.	4 1\2 mesos	Dels 2 als 6 mesos
S'aguanta sentat sense suport	7 mesos	Dels 5 als 9 mesos
S'aguanta dempeus aguantant-se en algun lloc. Quan agafa objectes, oposa el polze a la resta de dits.	7 mesos	Dels 5 als 9 mesos
Gateja	8 mesos	Dels 6 als 11 mesos
S'asseu sense ajut; si s'agafa a algun lloc pot posar-se dret.	8 mesos	Dels 6 als 12 mesos
Camina quan se'l porta agafat de la mà. Agafa les coses amb pinça (no amb tots els dits).	9 mesos	Dels 7 als 13 mesos
S'aguanta dempeus sense ajut.	11 mesos	Dels 9 als 16 mesos
Camina sòl.	12 mesos	Dels 9 als 17 mesos
Pot ficar dos objectes un a sobre de l'altre. Dibuixa gargots.	14 mesos	Dels 10 als 19 mesos
Camina enrera.	15 mesos	Dels 12 als 21 mesos
Puja escales amb ajut	16 mesos	Dels 12 als 23 mesos
Fa salts sense moure's del lloc	23 mesos	Dels 17 als 29 mesos

Del llistat d'adquisicions del quadre anterior cal fer  algunes consideracions:

• el grup cultural on viu el nen pot fer que una o altra adquisició es produeixi més aviat o més tard.
• Pot passar que alguna de les fites abans exposades no es produeixi (per exemple, hi ha nens que no gategen mai).
• No hi ha diferències en les adquisicions entre nens i nenes.

Els nadons ja venen preparats: els reflexos.

Allò que coneixem per “psicomotricitat” té a veure amb les implicacions psicològiques del moviment del nen respecte de la resposta que troba en el seu entorn immediat. Hi juguen el components maduratius (tot el que comentàvem sobre el cervell al post anterior) i els components relacionals (allò que el nen fa provoca que els adults reaccionin fent una cosa o altra).

La finalitat del desenvolupament psicomotor és el control del propi còs fins ser capaç de treure'n totes les possibilitats d'acció i expressió possibles per cadascú. A continuació us fiquem un quadre amb els reflexos amb que neixen els nens. Hi hem ficat també l'edat aproximada en que desapareixen.

Reflex	En què consisteix?	Edat normal en que DESAPAREIX
SUCCIÓ	Es fica un objecte entre els llavis del nadó i aquest el xucla rítmicament.	Cap als 4 mesos deixarà de ser involuntària a ser voluntària.
ENSUMAR	Si estimulem amb un dit la galta del nadó, aquest girarà el cap buscant amb la boca la cosa que l'ha tocat.	Cap als 4 mesos deixarà de tenir caràcter involuntari i passarà a ser voluntari.
AFERRAMENT	Si fiquem alguna cosa a la palma de la mà del nadó, aquet tancarà la mà amb força	Cap als 4 mesos deixarà de tenir caràcter involuntari i passarà a ser voluntari.
RETRAIMENT DEL PEU	Si punxem suaument la planta del peu el nadó fa la cama enrera flexionant el genoll.	Amb estímuls intensos seguirà sent permanent.
PARPELLEIG	Tancar els ulls en cas de llums intenses i en situacions d'ensurts.	Permanent.
CAMINAR AUTOMÀTIC	Agafem al nadó per sota l'aixella, assegurant que les plantes del peu reposin sobre una superfície plana. El nadó flexiona i estén les cames com si estigués caminant.	Despareix cap als 2-3 mesos. Després reapareixerà com a conducta vountària.
MORO	Quan el nen té un ensurt arqueja el cos, flexiona una cama, estén els braços i després els posa sobre el seu tronc, com si s'abracés.	La reacció d'abraçada desapareix aviat; la d'ensurt desapareix als 4 mesos (tot i que encara està present un temps amb menys intensitat).
BABINSKI	Passem un objecte punxegut en diagonal per la planta del peu. El peu es doblega i obre els dits en ventall.	Cap a la fi del primer any.
NATACIÓ	Dins de l'aigua el nadó pataleja rítmicament i aguant la respiració.	Entre els 4 i 6 mesos.
TÒNIC DEL COLL	Estant tombat se li gira el cap a un costat; aleshores agafa la postura d'esgrima: estén el braç del costat al que mira i l'altre el flexiona per darrera.	Abans dels 4 mesos.

Bases del desenvolupament dels nadons

L'organisme humà té una lògica biològica, una organització i un calendari maduratiu.

Habitualment existeix en els pares i mares de nens petits una preocupació pel creixement. Potser el cas de l'estatura és el que més es veu, però fent-ho extensiu a totes les àrees, enlloc de parlar de creixement és millor que parlem de “desenvolupament”.

Així, podem afirmar que l'important de tot plegat és que el nen no deixi de desenvolupar-se. Uns nens ho faran més ràpid i altres més lent, però l'important és no parar.

L'aspecte capital del desenvolupament és el del cervell. Algunes dades al respecte: en el moment del naixement, el cervell pesa a el 25% del que pesarà en l'edat adulta. (En canvi, la resta del cos al néixer només pesa el 5% del que ho farà quan sigui adult).

Abans, en l'etapa fetal, es formen sobre unes 250.000 neurones per minut, de manera que al néixer el cervell en té entre 100 i 200 bilions. Si pensem que cadascuna pot arribar a tenir fins a 3.000 conexions amb altres cel·lules... acabem parlan de trilions de vies de transmissió d'informació.

Hi ha dos processos cerebrals essencials per entendre el desenvolupament del nen: en primer lloc, cal saber que des que un nen neix destaca especialment l'increment de les sinapsis (conexions entre neurones) en l'àrea de l'escorça cerebral especialitzada en la visió: el ritme és més intens sobre els 3-4 mesos, i pràcticament culmina als 12 mesos.

En general, el que succeeix és que inicialment el cervell produeix sinapsis de sobres, més de les que li són necessàries. Posteriorment, sembla que no se'n fan de noves, sinó que si l'estimulació que rep el nen és pobra, les conexions no utilitzades es perden.

L'altre procés clau és el de la mielinització ( cobertura de les sinapsis i de les neurones amb una capa protectora que facilita la millora del seu funcionament ). Aquest procés acaba aviat en alguns àmbits (p.e. en el cas de les neurones encarregades de la visió s'enllesteix la feina cap al final del primer any), mentre que en altres aspectes ho fa molt més tard (pel que fa a les neurones relacionades amb l'atenció i altres processos cognitius el procés s'allarga fins la pubertat).

A més, les neurones s'especialitzen a mesura que el nen va tenint experiències (o sigui que no neixem amb neurones ja destinades a una o altra funció). I ho fan en el moment en que és més probable que el nen rebi un determinat tipus d'estimulació.

Per això parlem de periodes sensibles: si una determinada zona de neurones està malmesa en el moment en que rep l'estimulació adient, aquesta no farà efecte i no hi haurà especialització neuronal. Passaria el mateix si, tot i estar les neurones en perfectes condicions, no reben l'estimulació oportuna.

Quan neix un nen es fa una ràpida valoració del seu estat. L'eina més utilitzada àmpliament és el test d'Apgar, que avalúa 5 dimensions (ritme cardíac, esforç respiratori, respostes reflexes, tò muscular i coloració). La valoració es fa al moment de néixer i al cap de cinc minuts. Si una dimensió no presenta cap indicador de normalitat puntúa amb 0, si no és completa puntuaria amb 1 i si és totalment satisfactòria ho faria amb 2. Hom considera que una puntuació de 7 ó més indica que el nadó està en bones condicions físiques, entre 4 i 6 significa que li cal assistència per normalitzar la respiració i altres funcions vitals, i per sota de 4 requereix ajut mèdic amb urgència.

Una de les dimensions és la de les respostes reflexes. 

Al néixer el nen té molts reflexos, alguns dels quals desapareixeran al poc temps i altres estaran presents al llarg de tota la vida. Els canvis en aquesta dimensió dels reflexos indica simplement que el cervell controla progressivament de forma voluntària aquelles coses que al néixer eren involuntàries. 

El desenvolupament està en marxa.