ELS QUI VOLEN MORIR

A la nostra societat encara hi ha coses de les que costa molt parlar, i una d'elles és el suicidi. Però és una realitat: hi ha persones que es treuen la vida o que almenys ho intenten.

Els propis suicides procuren que la gent no sàpiga el que han fet. Algú va deixar una nota que deia: “sobre tot fill meu, digues que he tingut una embòlia, no que m'he prés pastilles”.

També hi ha la idea que si se'n parla públicament s'incrementarà la quantitat de persones que es treuen la vida.

I no és així! Una prova clara la trobem a Barcelona: un programa desenvolupat a la zona de la Dreta de l'Eixample, promogut per la Dra. Carmen Tejedor, de l'Hospital de Sant Pau, va aconseguir reduir en un 66%el nombre de persones que intentaven treure's la vida. Ni més ni menys.

I la manera com ho van aconseguir va ser parlant-ne, i implicant tot el teixit social del barri: serveis socials, policies, associacions de veïns, entitats, residències geriàtriques, escoles...

Si es parla públicament del suicidi, pot passar que hi hagi risc de contagi en els qui ja estan malament, però els beneficis de parlar-ne són molt majors que els riscos de no parlar-ne.

A tenir en compte.

Cal ser conscients que el suicidi ja és la primera causa de mort entre la població de 15 a 35 anys.

Totes les paraules que diu algú sobre treure's la vida s'han de tenir en compte: no és veritat allò de “perro ladrador poco mordedor”.

Almenys el 10 % de les persones han pensat en algun moment en treure's la vida, i l'1,5% ho ha intentat.

Hi ha uns factors que afavoreixen el suicidi: el trastorn mental; els pensaments o idees suicides després d'intents previs; una malaltia somàtica crònica; l'aïllament social i els impactes externs que trenquen l'equilibri emocional (com pugui ser un trencament amorós).

Gairebé totes les persones que han fet algun intent de suicidi (el 95%) presentaven algun símptoma previ de trastorn mental com la depressió, ansietat, irritabilitat, impulsivitat patològica...

La resta (el 5%) ho intenten després de rebre un diagnòstic de malaltia somàtica terminal.

Per tant, si hi ha símptomes vol dir que es pot atendre. I aquest és un altre motiu per a parlar-ne públicament: aprendre a reconéixer el que està passant.

Què es pot fer davant d'algú que es vol treure la vida?

Primer que res, no negar el que està passant (qui parla de suicidi és el que ho fa).

Segon: preguntar-li pels plans que té (si ho farà tot seguit, com ho farà...).

Tercer: no portar-li la contrària, sinó demanar-li que no ho faci encara, que aplaci la decisió.

Quart: no deixar-lo sòl i cercar que l'atengui algú de salut mental o acompanyar-lo al servei d'urgències mèdiques.

Si ens trobem amb el cas d'algú que està a punt de fer-ho: no portar-li la contrària, guanyar temps, cridar-lo pel seu nom (això l'orientarà), demanar-li d'on és... així donem temps que altres (com els bombers) actuïn i puguin agafar-lo. En resum, demanar-li a la persona que aplaci la seva decisió.

Parlar amb els qui ens envolten, portar una vida social activa fa que nosaltres mateixos no ens sentim sols i fa que els altres tampoc. Així trenquem un dels més forts factors de risc: l'aïllament social.

L'escolta activa cada dia ens pot fer més sensibles als sentiments dels altres i als nostres propis, i ajuda a trobar allò que dóna sentit a la vida. De vegades en les coses més senzilles.

En la nostra societat hi ha professionals que poden donar resposta a aquestes necessitats quan la persona no se'n surt per ella mateixa.