FILLS QUE AGREDEIXEN ALS SEUS PARES I MARES

La violència a les famílies és un fet conegut per tothom. La major part de natros n'ha sentit a parlar, sigui pels mitjans de comunicació sigui perquè al nostre entorn hi ha algun cas de maltractament familiar. 

El tipus de casos més coneguts són els maltractaments d'homes a dones. I és lògic que sigui així, perquè segurament són els més freqüents.

Tot i això, hi ha altres tipus de violències a dins de les famílies: maltractaments a les persones grans, als infants i joves, i també dels fills als seus pares.

Aquestes agressions dels fills als seus pares i mares són conegudes en el seu conjunt com a “violència filioparental”. 

Com comença i com és aquest tipus de violència? 

Sol iniciar-se amb males paraules, insults i menyspreus; després venen les amenaces i trencament de coses, i finalment arriben les agressions, els cops. Aquests comportaments succeeixen en famílies de tots els nivells socioeconòmics, i van cap als pares/mares o cap als qui estan en el seu lloc (p.e. en famílies que s'han format de nou després de separacions). 

Els qui agredeixen tan poden ser els fills com les filles, i les víctimes qualsevol dels adults. Tot i això, és més freqüent que es produeixi cap a pares i mares més grans de l'habitual, en famílies on nomes hi ha un dels adults (monoparentals) i cap a les mares més que cap als pares.

Els nois solen utilitzar més la violència física i les noies la psicològica.

Però aquesta no és una violència de gènere, ja que la produeixen tan nois com noies.

Perquè passa?

Com que els pares i mares solen ser més grans, solen tenir menys força per mantenir una disciplina ferma envers els fills.

D'altra banda, el fet de que actualment hi ha més fills únics fa que aquests es trobin amb més permissivitat per part dels seus pares i mares. Els fills poden arribar a tenir la sensació de que tenen tot el que volen.

Quan els pares i mares passen molt temps fora de casa tendeixen a compensar els fills deixant-los fer el que volen més del que seria convenient. 

Amb tot plegat, els fills arriben a percebre que només tenen drets i no obligacions. I això darrer, en general, també passa a nivell social: un model educatiu que no fica la disciplina i l'esforç en primer terme fa que el paper dels educadors (també adults, com els pares i mares) hagi perdut autoritat davant dels nens i joves.

Què es pot fer i que s'ha de fer?

Compartir la situació amb algú altre, trencar el silenci. Callar no ajuda en res, tan sols a que la situació es faci més llarga i més difícil encara.

Pensar que tots hauran de canviar alguna cosa, el jove i els adults. Generalment aquestes situacions tenen a veure amb la manera com ens relacionem.

Cercar ajut. Les coses no s'arreglen mai soles. Generalment amb aquest tipus de situacions no n'hi ha mai prou només amb els consells d'amics o coneguts. És absolutament necessari que el suport sigui d'algun professional (que potser algú dels serveis socials del municipi, que l'ajudarà directament o que l'orientarà a algun altre professional més adient).