QUÈ ÉS L'ESTRÈS I COM EL PODEM AFRONTAR SATISFACTÒRIAMENT?

L'estrès és la resposta que fa el nostre cos davant de les coses amb les que ens trobem. Quan ens trobem davant situacions noves el cos es posa alerta per utilitzar els seus recursos i energies i resoldre bé aquella situació.

Degut a l'evolució humana, el nostre cos respon com sempre ho ha fet: peparant-se per fugir o per atacar.

(Fa milers d'anys els humans fugien dels animals que se'ls volien menjar; avui això no passa, però el mecanisme de resposta davant de les situacions exigents és el mateix que aleshores).

Podem dir doncs que l'estrès és un mecanisme adaptatiu.

En sí mateix l'estrès no és bo ni dolent. Tot depèn.

És bo i fins i tot necessari per fer coses. Ens cal estar activats per encarar el que fem cada dia, sigui a la feina, sigui als estudis, sigui en les relacions socials. Cert nivell d'estrès és bo.

COM ENS POT PERJUDICAR L'ESTRÈS?

Si s'estèn durant molt temps pot arribar a perjudicar-nos durament. Perquè?

Doncs perque els símptomes (tan físics com psicològics) mantinguts durant molt temps provoquen un cansament continuat de la persona, fins que es pot produir un “trencament”. Fins que el cos (la persona) diu “prou”. El que passa al nostre cos quan tenim estrès és que es genera una hormona, el cortisol, que s'aboca a la sang i provoca el malestar físic.

Els símptomes més importants als que hem d'atendre per identificar si patim estrès són:

• augment de la freqüència cardíaca i de la tensió arterial
• augment del ritme de la respiració
• increment de la tensió muscular (podent arribar a causar contractures)
• ansietat
• confusió
• oblits
• fatiga
• irritabilitat
• sentiments negatius i pèrdua d'autoestima
• dormir malament
• alteració de les ganes de menjar (en més o en menys)
• increment del consum de tabac, alcohol o medicaments (psicofàrmacs)

L'estrès el podem experimentar en qualsevol àmbit de la nostra vida (feina, estudis, família).

Tots podem passar situacions puntuals d'estrès (per exàmens, per excessos de feina, per malalties o accidents de familiars...).

Per tenir estrès no cal que tinguem moltes coses per fer a la vegada. La quantitat no és imprescindible per tenir estrès.

Els problemes seriosos apareixen quan els símptomes s'allarguen en el temps: la persona no descansa i la sensació de fatiga persisteix. Aleshores els pensaments negatius comencen a dominar-nos...

COM PODEM AFRONTAR SATISFACTÒRIAMENT L'ESTRÈS?

Encarant adequadament la situació.

Per a això primer que res importa com ens veiem a nosaltres mateixos:

• si pensem que la major part de les coses que passen estan fora del nostre control sentirem estrès més fàcilment.
• Si ens veiem capaços de fer coses bé serà millor si creiem que tot ho fem malament.
• Si ens considerem capaços de resistir adversitats o almenys amb capacitat de guanyar resistència amb les experiències que anem tenint el nostre estrès serà menor.
• Si creiem que el que fem té un sentit i no que ens deixem portar per les coses tal com van venint (p.e. tenir projectes o idees de perquè fem el que fem) encaixarem millor els imprevistos i l'estrès ens afectarà menys.

Una vegada identificada la situació com generadora d'estrès, el que hauriem de fer és reduir o eliminar les causes. Com podem fer això?

• Gestionant millor el temps (marcant-nos prioritats i seguint-les)
• tenint cura del nostre cos (descansar adequadament i fent exercici de manera moderada, eliminant en la mesura del possible el consum de tabac alcohol i psicofàrmacs)
• Dient la paraula “NO” quan sigui necessari. Ningú arriba a tot sempre...
• Mantenint relacions socials que ens siguin gratificants. Tenir algú de confiança per contar-li les nostres preocupacions, que ens escolti atentament. Potser un amic amb el que ens trobem cada cert temps per dinar o simplement xerrar. Potser millorar les relacions amb la parella (tenir relacions sexuals millora la sensació de benestar).
• Mirar de descobrir les parts positives de les situacions.
• Intentar generar nous punts de vista sobre les coses. No sempre es pot veure tot d'una sola manera.

I si amb tot plegat no n'hi ha prou per sortir-ne sol, aleshores serà el moment de cercar l'ajut d'algun professional.

LES RELACIONS TÒXIQUES

-->

QUÈ SÓN?

Relacions que ens fan mal. Tan simple com això. Relacions que ens perjudiquen.

Ens referim, lògicament, a relacions que tenen una estabilitat en el temps, no a moments puntuals.

Poden donar-se en TOTS els àmbits de la vida: familiar/parella, pares-fills, fills-pares, treball, estudis...

QUAN PODEM DIR QUE ESTEM DAVANT D'UNA RELACIÓ TÒXICA?

Quan notem... :

• cansament,
• malhumor,
• menyspreu cap a nosaltres perquè no ens sentim gens escoltats (l'altre/a només parla de sí mateix/a),
• tensió en presència de l'altre
• alleujament quan l'altre marxa

...segurament estem tenim al davant una persona que ens resulta tòxica.

QUÈ FAN LES PERSONES TÒXIQUES...

1. Quan nosaltres estem bé, ells/es NOMÉS VEUEN DE NOSALTRES LA PART NEGATIVA.
2. PITJOR ENCARA: veuen moltes de les nostres característiques (en principi ni bones ni dolentes) com a coses dolentes, que hem de canviar.
3. Poden ser clarament actives (i aleshores les viuriem com “agressives”) però també poden adoptar un paper “aparentment passiu”. Així, podem trobar-nos amb persones que tot el que fan o diuen és negatiu, només són capaces de criticar, mai proposen res de bo... i en realitat l'únic que fan és xuclar l'energia dels altres. SÓN COM UNA MENA DE VAMPIRS. D'altra banda, sempre se'ls ha d'estar donant suport i no es surt mai d'aquesta situació amb ells. És molt més complicat actuar davant d'aquestes actuacions aparentment passives.

COM AFRONTAR A LES PERSONES TÒXIQUES I SORTIR-NOS-EN.

Els passos serien els següents:

1. Identificar la persona com a tòxica.
2. Confrontar-la amb allò que fa. Dir-li: “això que fas/dius em fa mal per...” “M'agradaria que... m'escoltessis/respectessis la meva opinió/em reconeguessis quan faig una cosa bé”
3. Si amb l'anterior no n'hi ha prou, podem provar de fer més coses:

Imaginar -des de la nostra part emocional- una imatge o objecte que ens protegeixi (un escut, una closca, una paret...) davant de les paraules de la persona tòxica. Si deixem volar la imaginació mínimament segur que ens vindrà alguna cosa (P.e. Un client meu imaginava que es convertia en olivera i que les paraules de l'altra persona -tòxica- eren gotes de pluja que simplement li lliscaven per sobre)

4. Canviar de tema. Si la conversa és monotemàtica i notem la tensió, podem introduir un altre tema. Potser una cosa intrascendent/neutra o bé alguna cosa que per a nosaltres resulti agradable. D'aquesta manera podrem ficar-hi sensacions positives, generant emocions agradables.
5. Si l'altre insisteix en els seus atacs, podem contraatacar dient-li clarament que allò no ens fa cap gràcia. Si aleshores diu “tranquil, que només era broma”, cal que reafirmem que no ho trobem graciós i que abans de parlar es pensi com poden sentar les paraules als altres.
6. En darrer lloc, si persisteix “la toxicitat” el que hem de fer és allunyar-nos d'aquella persona o relació. Buscar altres persones o llocs i anar-hi.

I SI DUBTEM, NO HO TENIM CLAR... QUÈ FEM?

Per acabar d'aclarir si estem davant d'una relació “tòxica” ens podem preguntes com:

Què passaria si l'altre no actués així?
Quines coses podria fer jo? O... quines coses no hauria de fer?

Les respostes que ens donem ens faran veure més clara la qualitat de la relació que tenim amb l'altra persona.

HEM DE DEMANAR AJUT? A QUI?

Sí, si no ens en sortim sols. D'entrada parlant amb alguna tercera persona. Explicant-li el que ens passa.

Només el fet de contar el que ens passa ja fa que ens escoltem a nosaltres mateixos. Això ens ajuda a situar més bé el que passa en una millor justa mesura.

L'altra persona, que ens hauria d'escoltar activament, ens donarà la seva opinió.

Si tot i això hem de cercar alguna altra opinió per acabar d'estar-ne segurs, fem-ho. 

Si amb això no en tenim prou, hauriem de cercar ajut professional.

I finalment, aqui podeu trobar un video on parlem d'aquest tema en el magazín Districte 21.

Els nens i la mort

La mort no té el mateix significat per als nens que per als adults. És alguna cosa més que el fet que una persona ja no estigui al seu costat.

Què li pot suposar a un nen la mort d'una persona propera?

Pèrdua i canvi de:

• la seva identitat o personalitat.
• El seu paper a la família.
• La seguretat en ell mateix, emocionalment i física.
• El sentit que la vida tenia per ell fins aquell moment.
• Els seus somnis, il·lusions i desitjos.

Amb la seva conducta el nen expressarà el seu dolor; també amb les emocions, reaccions físiques i pensaments. Dependrà també de coses com: el tipus de mort, com s'ho han agafat els qui l'envolten, la seva personalitat i com es porten entre elles les persones de la seva família.

Com podem ajudar els nens a portar-ho millor?

Tot i que cal matisar les formes segons l'edat i moment evolutiu del nen, en general ho hauriem de fer així:

Dient-los la veritat. Si els amaguem coses es confonen i perden la confiança en els adults.

Parlant-los de manera senzilla i clara. Millor no fer servir expressions com “s'ha quedat dormit” o “l'hem perdut” quan ens referim a la persona que acaba de morir. Sovint entenen les coses de manera literal, degut a que el seu pensament encara no s'ha desenvolupat com el dels adults.

Tranquil·litzant-los si donen a entendre que ells tenen alguna culpa de la mort. Aquest sentiment el solen tenir, i no ens ha de fer por als grans, ja que es deu al seu pensament encara infantil.

No ocultar-los les nostres emocions, explicant-los com ens sentim nosaltres. Això l'ajudarà a entendre's millor a ell mateix i a veure que no passa res si expressem el que sentim. El sentiments més dramàtics, però, és millor que els compartim amb altres adults.

Sempre que sigui possible, deixar-los participar en les coses que es fan quan algú està a l'hospital (si és un malalt) o assistir a l'enterrament si és el cas. Això els ajudarà a entendre millor la mort.

Animar-los a que parlin i preguntin sobre la mort. Demanem-los quins són els sentiments i pensaments que tenen.

Donar-los consol sempre que manifestin alguna emoció forta.

Deixar-los que s'expressin. Si és un nen, tenir clar que “els nens també ploren”. De vegades els podem suggerir que expressin el que senten escrivint-ho, dibuixant el que senten o fer quelcom per veure què senten “per dins”.

Aceptar i normalizar les expressions d'emoció que tenen.

Parlar amb ells sempre que sigui necessari.

Oferir-los suport extra en les feines d'escola i en les seves obligacions socials durant el dol.

Intentar comprende quina és la seva manera de fer front a la mort.

Parlar i cercar el suport d'altres adults (professors, entrenadors, monitors...) que estiguin en contacte amb el nen.

Controlar la resposta del nens en el temps. Després del primer any a continuació de la pèrdua, entre un 10% i un 15% dels nens poden tenir problemes, sobre tot depressió. Si cal, consultar a un especialiste en salut mental.

Explicar-los que conservar els bons records que han viscut amb la persona estimada , mantindre els records, els ajudarà en el futur.

Els nens, com els grans, experimenten la pena i el dolor a la seva manera. Els sentiments van canviant amb el temps, però sovint el procés de dol s'allarga tota la vida. L'explicació és que amb el temps anem donant nous significats a les coses. Poc a poc la intensitat de les emocions i sentiments baixaran, restablint l'equilibri i enfortint els records positius.

(Font: http://www.aboutourkids.org )

LES DECISIONS SOBRE ELS FILLS

Més o menys a partir dels 3 anys ja podem ficar normes als nens. L'explicació és ben senzilla: ja parlen i tenen habilitats comunicatives que els permeten entendre i fer-se entendre.

És important que les normes s'expliquin i que tinguin sentit: no ficar-les “perquè sí” o “perquè mano jo”. (Si bé és cert que l'adult és qui té la responsabilitat última de les decisions, també és veritat que si explica perquè decideix les coses guanyarà una autoritat més ferma, ja que els altres veuran que es pot confiar en ell).

Tal com es fan grans, és convenient tenir en compte la seva opinió. De vegades ens podem emportar sorpreses interessants: els nens i joves tenen el seu propi criteri, i pot succeir que ens aportin punts de vista en els que no havíem pensat.

De tota manera, és bò que els adults intentem avançar-nos a les situacions. Serà convenient tenir en compte que no hauriem de prendre decisions quan estem molt cansats o enfadats.

I si és necessari ficar alguna sanció (que mai ha de comportar càstig físic de cap tipus) ha de ser alguna cosa realista, que es pugui complir.

I tal com creixen, les decisions que prenguem sobre els fills han d'anar canviant.

Si ho aconseguim, encara que s'enfadin amb nosaltres acceptaran la nostra autoritat com la de persones en les que es pot confiar.

Hem d'intentar ser clars, realistes i coherents. I tenir clar que ens equivocarem de vegades, però així és com aprendrem.

LA CIÈNCIA DE LA PACIÈNCIA

De tant en tant ens fiquem de mal humor. Potser perquè no hem dormit bé, o perquè a la feina ha anat malament, o fins i tot perquè hem perdut la feina...

Hi ha moltes coses que ens poden alterar l'estat d'ànim!

Són situacions que de vegades sí que podem canviar i de vegades no. Quan no hi podem fer res, ens ho podem agafar de diferents maneres.

Podríem resignar-nos i fixar-nos en la part negativa (i que sovint ens instal·la en la queixa); una altra manera sería acceptar-ho positivament, i a partir d'aquí moure'ns per trobar aspectes positius, oportunitats.

En les relacions entre pares i fills, de vegades podem experimentar alguna situació com altament estressant, podent arribar a sentir-nos fins i tot col·lapsats.

Pretendre trobar una solució immediata al conflicte o problema en que estem encara ens pot ficar més nerviosos.

És aleshores quan podem provar de centrar-nos en com ens trobem, com si ens “miressim des de fora a nosaltres mateixos”, respirar a fons i deixar de cercar una solució ràpida i miraculosa (no n'hi ha).

A aquella actitud li hauriem de sumar vàries coses: escoltar activament el que ens diu l'altra persona, exposar-li tranquil·lament el que nosaltres pensem i com ens sentim, abandonar els desitjos de tenir la raó per damunt de tot (i “guanyar la batalla”) i respectar sempre unes formes correctes. (D'això se'n diu comportar-se assertivament, ja en parlarem un altre dia).

Si tot l'anterior ho fem sincerament, la situació acabarà per desdramatitzar-se i apareixerà una sortida quan menys ens ho pensem. Bé, de fet la sortida l'hauran creat les persones...

I no va malament pensar sempre que “allò que avui és important demà ja no ho és”.

SEMPRE HEM DE FER CAS ALS FILLS ?

En una anterior publicació deiem que sí, que sempre els hem de fer cas. Com tot a la vida, és opinable!

Quan ens ve un pare o mare i diu que el seu fill petit el crida a les 3 de la matinada des de fa setmanes..., o quan una mare ens diu que el seu fill adolescent li exigeix fins i tot amb violència que s'atenguin els seus capricis... aleshores és quan no està tot tan clar.

Per suposat que quan els nens són molt petits (sobretot quan no parlen encara) hem d'estar molt atents als senyals que ens envien. El plor, els gestos de la seva cara... ens donaran informació de com estan i què els passa. Això és un aprenentatge que es fa tal com els fills van creixent, cada dia.

Quan ja parlen i es fan més grans sol succeir que els pares i mares ens relaxem. Però els fills segueixen tenint la mateixa necessitat: que estiguin per ells. El que passa és que d'una manera no tan continuada i propera.

El secret és estar disponibles. Que ells sàpiguen que quan ens busquin ens trobaran. I quan els escoltem, fer-ho sincerament, “amb les tripes”.

Això no sempre ho fem bé, ni tampoc a la primera. S'aprèn.

Sovint els pares i mares ens trobem amb que tenim por: d'equivocar-nos, de fer-ho malament, de fracassar en les nostres obligacions.

Però és el que hi ha, no existeix altre mètode: aprenem a fer de pares fent de pares.

I tal com els fills es fan grans, hem d'anar canviant. Provant coses, que és l'única manera d'aconseguir encerts. I demanar ajuda quan calgui.

Quan ja arriben a l'adolescència, no hem de pretendre ser amics dels fills. Mai. Però quan ens volen explicar alguna cosa, cal que deixem allò que estem fent i escoltem atentament el que ens conten. Escoltar-los. I sinó sabem què dir-los, doncs reconéixer això: “fill meu, no sé què dir-te”.

Amagar les nostres indecisions i pors, els nostres dubtes, amb actituds dures, rigideses i crits només portarà a que ens parlin menys.

Cal provar la senzillesa d'escoltar.  I si escoltem, entendrem.

DECÀLEG PER A UNA PARENTALITAT POSITIVA

Avui us deixem unes petites reflexions que volen ajudar a fer grans canvis. Perquè criar els fills és difícil! Però fem el que podem amb el que tenim, que no és altra cosa que a nosaltres mateixos.

Espero que us siguin utils, i no dubteu en fer-nos arribar els vostres comentaris o suggeriments!

Us ho hem ficat en forma de decàleg:

1. Fer-los cas sempre: atendre i entendre les seves peticions.
   Quan els nens són molt petits necesiten atenció ràpida en les seves necessitats. D'això en depén el desenvolupament correcte del seu sistema nerviós i el seu benestar emocional.
   Quan es fan grans, també necessiten l'atenció dels adults. Caldrà que aquests entenguin que les necessitats dels infants canvien.
   
   
   

   

   
   
2. Carregar-nos de paciència...!
   De vegades els nens estan de mal humor, tenen un mal dia... Pot ser per moltes coses, i ells no sempre ho saben explicar. Exigir-los i cridar-los no els ajudarà. Estar al seu costat, encara que sigui sense parlar, els reconforta.
3. Ficar normes clares, realistes i coherents. Però mai quan estem molt cansat o enfadats!
   A partir dels 3 anys aproximadament ja es poden ficar normes. És important que tinguin sentit i que s'expliquin als nens en un llenguatge que ells entenguin. Cal avançar-se a les situacions i no ficar “imposicions” sinó arribar a acords.
4. Deixar-los participar en les decisions: escoltar la seva opinió.
   Tal com van avançant en les seves capacitats de parlar, els nens poden participar més. Escoltar la seva opinió els farà sentir importants i desenvoluparà la seva responsabilitat. I de vegades dónen idees interessants!

5. Demostrar obertament que els estimem: abraçar i atendre.
   Als fills els agrada que els adults els expressin obertament el seu afecte. Els transmet la idea de que els grans confien en ells i que, malgrat les dificultats que surtin, sempre es pot solucionar tot en positiu.
   Ah! I l'estima no és mai a canvi de res!
   La bona comunicació a l'adolescència s'entrena des que són petits, cada dia mentre creixen.
6. Assumir els canvis que hi ha a l'adolescència i adaptar-nos-hi.
   Quan es fan grans els fills canvien. Això agradarà o no, però és així. Per tant, el millor que podem fer és estar atents i gaudir del viatge.
   I si volem que ens parlin, hem d'escoltar (sempre) i parlar.
7. Practica l'escolta activa.
   Quan expliquen coses, escolta atentament, amb tots els sentits. Repeteix el que t'han dit per assegurar que ho has entés. Digues com et sents tu i el teu fill t'entendrà més.
   Sempre és més ràpid escoltar el que pensen els fills que voler imposar el propi punt de vista.
   I s'aprèn més.
   
   

   

   
   
8. No utilitzar mai la violència o agressivitat. No serveix de res.
   Bé, sí que serveix: per generar dolor i desconfiança. Ni crits ni cops. Un cop a temps mai arregla res. Mai. Les situacions de violència afecten el cervell dels nens i joves.
   
   
   
   
9.  Respirar a fons i pensar les coses dues vegades...
   Enmig de conflictes millor no decidir. Si posem sancions s'han de poder complir. Dona't temps i parla-ho amb algú altre si cal abans de decidir.

10. Cuida't i estima't tu també!
    Si tu no estas bé, no podràs ajudar els altres. Els fills necessiten els adults en plenes facultats.
    Busca i troba coses per a tu, per gaudir, relaxar-te i carregar piles.

Aquests punts estan basats en:

a) la pròpia experiència (com no podria ser d'altra manera...)
b) “diez consejos pràcticos sobre parentalidad positiva”, elaborat per l'ONG Save The Children i que podreu trobar a: http://www.savethechildren.es