RUTINA

Quan arriba setembre canvien coses (de fet tots els mesos en canvien, però sembla que tothom accepta que aquest és un dels mesos en que és més normal dir això).

Sol haver-hi alguna tempesta que baixa la sensació de calor; diem aleshores que l'estiu ja s'ha acabat.

Els pares i mares es dediquen a marcar els llibres i el material escolar dels fills.

Els nens volen tornar a l'escola per tornar a veure als seus amics, per trobar-se a la porta i tornar a canviar cromos, quedar al parc per jugar amb els amics...

Els qui van a la universitat acaben la cerca de pis compartit. Els qui han treballat a l'estiu al turisme acaben la feina. Els qui només treballen en feines del camp acaben el seu atur d'estiu i es preparen per tornar a la feina: la verema, les mandarines i taronges, l'oliva....

Totes aquestes persones tenen alguna cosa en comú: tornen a la normalitat, a la rutina.

Té coses bones la rutina?

Sense cap dubte, la millor cosa és que ens estalvia de pensar. Una vegada ens hem organitzat (horaris de feina, de les activitats extraescolars, de les visites als metges, de les cites amb el gestor...) ho pengem a la nevera, ens ho fiquem al calendari del mòbil... i a funcionar.

També ens facilita la comunicació: és una cosa que és com és, no té volta de fulla. Els horaris són els que són: l'hora d'anglès és la que és, el dia que hi ha visita al dentiste és el que és i no un altre.

Aquell full que hem penjat i que tots els de la família veuen és un punt de referència important. Marca el ritme de tots els de casa. (De vegades també dels de fora, quan embarquem als iaios en la cura dels petits. Hom podria dir que aleshores la rutina teòrica dels iaios es trenca. I realment així és... No fa massa els iaios no tenien les obligacions que porten actualment, podien fer altres coses més habituals per ells: passejar, anar a fer la partida, cuinar tranquil·lament o rebre als fills i néts els caps de setmana).

Ara que, pensant-ho bé, hi ha persones que no poden tenir rutines. Simplement no tenen res per fer. O ningú amb qui fer res.

Realment, no saps mai què és millor i què és pitjor.

La veritat, si tot fos igual per tothom, seria tot molt i molt avorrit. Molt rutinari.

LES ADDICCIONS TECNOLÒGIQUES

-Va ser el psiquiatra Ivan Goldberg al 1995 qui va proposar uns criteris per descriure l'addicció a internet. Des d'aquell moment la qüestió ha anat creixent en importància.

Una addicció és una situació en la que una persona no pot deixar de fer una cosa. El motiu pel que li passa això és el fet de sentir que si deixa de fer el que fa estarà pitjor que si ho segueix fent; per tant, segueix mantenint aquell comportament.

Per exemple, el qui està enganxat a una droga sap que allò li fa mal, però té por a com es sentirà de malament si deixa de consumir la substància. Per això segueix consumint. El mateix és vàlid per a qualsevol altra addicció.

I ara, gairebé 20 anys després del psiquiatre Goldberg, es parla cada vegada més de l'addicció a les noves tecnologies. Aqui podem parlar de tants tipus d'addiccions com tecnologies hi ha: mòbil, videojocs, apostes online, xarxes socials...

-Qualsevol persona pot fer-se addicta a les noves tecnologies?

Clarament no. Normalment qui entra en una espiral d'addicció presenta alguna característica personal o moment de vida que el faci més vulnerable. Per exemple, persones que:

• viuen en families amb baixos nivells de comunicació.
• Tenen una baixa autoestima.
• Estan en períodes de canvi important a la seva vida (això és vàlid tant per a adolescents com per a adults que estan en moments de canvis importants com pugui ser a la feina o a la familia)
• tenen poca seguretat personal,
• no accepten la imatge que tenen d'elles mateixes.

Així, si algú està en situacions de greus canvis laborals però a la seva familia hi ha un ambient comunicatiu saludable, difícilment caurà en cap addicció.

-Quines coses ens poden fer pensar que una persona ha entrat en una situació d'addicció a les noves tecnologies?

1. La persona deixa de banda totes les activitats que no tenen a veure amb l'activitat a la que s'ha fet addicte. Fins i tot els amics.
2. Hi ha una reducció important, o fins i tot pèrdua, del contacte amb la familia. La persona es passa molt temps tancat a l'habitació (o a qualsevol altre lloc aïllat on realitza la seva activitat). Pot arribar a perdre el ritme dels horaris de les menjades i per dormir.
3. L'addicte s'emprenya fàcilment quan li diem el que pensem que li està passant. Fins i tot pot arribar a ficar-se agressiu, encara que sigui amb la pròpia familia. No és estrany que alguns joves arribin a agredir físicament als adults que els hi intenten limitar el temps que passen davant de l'aparell corresponent.
4. Utilització de la mentida per justificar o amagar alguns dels seus comportament. Poden arribar a robar diners si és necessari. Negació del fet de tenir un problema.

Aquest darrer punt, la negació total del problema, és clau per entendre la dificultat en abordar la situació. També el fet que aquest tipus d'addicció no comporta consumir substàncies sinó que implica consumir temps. Per aquest motiu cal estar molt atent a la quantitat i qualitat de les relacions socials de la persona. Aquest aspecte és el que ens donarà llum sobre la situació real que s'està vivint.

-Quan una persona s'embolica en excès a les xarxes socials el que hi fa és donar una imatge de sí mateix diferent de la que creu que transmet en realitat. Defuig el contacte real per cercar el contacte virtual. Es presenta de la manera com creu que els altres l'acceptaran. En certa manera podem dir que s'inventa una nova identitat.

Aquest comportament li dóna satisfacció quan ho fa, però quan surt de les xarxes torna a la realitat insatisfactòria. Per això es sent pitjor i vol tornar a la situació que l'ha enganxat.

-Què podem fer?

El millor és prevenir. Sense cap dubte.

Per exemple, acostumant a la familia a apagar la televisió quan es fan les menjades. Això facilita que es parli, que uns escoltin els altres.

Evitant que els aparells facin de “cangurs”: hi ha adults que deixen els nens amb la maquineta corresponent (consola, televisió, mòbil...) perquè així estan tranquils (uns i altres). Caldria pactar uns horaris amb els nens o joves per a assegurar que tenen temps per fer altres coses “en directe” (jugar a pilota, llegir, xerrar, anar en bicicleta...).

Mantenir una xarxa real de relacions socials, no basades en el contacte virtual/online sinó “cara a cara”. Això és factible participant d'alguna activitat de lleure en entitats, centres cívics, associacions, practicant esports en grup. Al final de tot, no hi ha res tan addictiu (per saludable) com quedar amb algú per xerrar una estona i prendre un cafè. ;)

I si valorem que la persona no surt sola de la situació ni que nosaltres la puguem ajudar, no hem de dubtar en cercar ajut professional.

Fonts d'informació:

http://cadenasdeinternet.blogspot.com.es

www.psicodiagnosis.cat

www.adiccionestoxicas.com 

QUÈ ÉS L'ESTRÈS I COM EL PODEM AFRONTAR SATISFACTÒRIAMENT?

L'estrès és la resposta que fa el nostre cos davant de les coses amb les que ens trobem. Quan ens trobem davant situacions noves el cos es posa alerta per utilitzar els seus recursos i energies i resoldre bé aquella situació.

Degut a l'evolució humana, el nostre cos respon com sempre ho ha fet: peparant-se per fugir o per atacar.

(Fa milers d'anys els humans fugien dels animals que se'ls volien menjar; avui això no passa, però el mecanisme de resposta davant de les situacions exigents és el mateix que aleshores).

Podem dir doncs que l'estrès és un mecanisme adaptatiu.

En sí mateix l'estrès no és bo ni dolent. Tot depèn.

És bo i fins i tot necessari per fer coses. Ens cal estar activats per encarar el que fem cada dia, sigui a la feina, sigui als estudis, sigui en les relacions socials. Cert nivell d'estrès és bo.

COM ENS POT PERJUDICAR L'ESTRÈS?

Si s'estèn durant molt temps pot arribar a perjudicar-nos durament. Perquè?

Doncs perque els símptomes (tan físics com psicològics) mantinguts durant molt temps provoquen un cansament continuat de la persona, fins que es pot produir un “trencament”. Fins que el cos (la persona) diu “prou”. El que passa al nostre cos quan tenim estrès és que es genera una hormona, el cortisol, que s'aboca a la sang i provoca el malestar físic.

Els símptomes més importants als que hem d'atendre per identificar si patim estrès són:

• augment de la freqüència cardíaca i de la tensió arterial
• augment del ritme de la respiració
• increment de la tensió muscular (podent arribar a causar contractures)
• ansietat
• confusió
• oblits
• fatiga
• irritabilitat
• sentiments negatius i pèrdua d'autoestima
• dormir malament
• alteració de les ganes de menjar (en més o en menys)
• increment del consum de tabac, alcohol o medicaments (psicofàrmacs)

L'estrès el podem experimentar en qualsevol àmbit de la nostra vida (feina, estudis, família).

Tots podem passar situacions puntuals d'estrès (per exàmens, per excessos de feina, per malalties o accidents de familiars...).

Per tenir estrès no cal que tinguem moltes coses per fer a la vegada. La quantitat no és imprescindible per tenir estrès.

Els problemes seriosos apareixen quan els símptomes s'allarguen en el temps: la persona no descansa i la sensació de fatiga persisteix. Aleshores els pensaments negatius comencen a dominar-nos...

COM PODEM AFRONTAR SATISFACTÒRIAMENT L'ESTRÈS?

Encarant adequadament la situació.

Per a això primer que res importa com ens veiem a nosaltres mateixos:

• si pensem que la major part de les coses que passen estan fora del nostre control sentirem estrès més fàcilment.
• Si ens veiem capaços de fer coses bé serà millor si creiem que tot ho fem malament.
• Si ens considerem capaços de resistir adversitats o almenys amb capacitat de guanyar resistència amb les experiències que anem tenint el nostre estrès serà menor.
• Si creiem que el que fem té un sentit i no que ens deixem portar per les coses tal com van venint (p.e. tenir projectes o idees de perquè fem el que fem) encaixarem millor els imprevistos i l'estrès ens afectarà menys.

Una vegada identificada la situació com generadora d'estrès, el que hauriem de fer és reduir o eliminar les causes. Com podem fer això?

• Gestionant millor el temps (marcant-nos prioritats i seguint-les)
• tenint cura del nostre cos (descansar adequadament i fent exercici de manera moderada, eliminant en la mesura del possible el consum de tabac alcohol i psicofàrmacs)
• Dient la paraula “NO” quan sigui necessari. Ningú arriba a tot sempre...
• Mantenint relacions socials que ens siguin gratificants. Tenir algú de confiança per contar-li les nostres preocupacions, que ens escolti atentament. Potser un amic amb el que ens trobem cada cert temps per dinar o simplement xerrar. Potser millorar les relacions amb la parella (tenir relacions sexuals millora la sensació de benestar).
• Mirar de descobrir les parts positives de les situacions.
• Intentar generar nous punts de vista sobre les coses. No sempre es pot veure tot d'una sola manera.

I si amb tot plegat no n'hi ha prou per sortir-ne sol, aleshores serà el moment de cercar l'ajut d'algun professional.

LES RELACIONS TÒXIQUES

-->

QUÈ SÓN?

Relacions que ens fan mal. Tan simple com això. Relacions que ens perjudiquen.

Ens referim, lògicament, a relacions que tenen una estabilitat en el temps, no a moments puntuals.

Poden donar-se en TOTS els àmbits de la vida: familiar/parella, pares-fills, fills-pares, treball, estudis...

QUAN PODEM DIR QUE ESTEM DAVANT D'UNA RELACIÓ TÒXICA?

Quan notem... :

• cansament,
• malhumor,
• menyspreu cap a nosaltres perquè no ens sentim gens escoltats (l'altre/a només parla de sí mateix/a),
• tensió en presència de l'altre
• alleujament quan l'altre marxa

...segurament estem tenim al davant una persona que ens resulta tòxica.

QUÈ FAN LES PERSONES TÒXIQUES...

1. Quan nosaltres estem bé, ells/es NOMÉS VEUEN DE NOSALTRES LA PART NEGATIVA.
2. PITJOR ENCARA: veuen moltes de les nostres característiques (en principi ni bones ni dolentes) com a coses dolentes, que hem de canviar.
3. Poden ser clarament actives (i aleshores les viuriem com “agressives”) però també poden adoptar un paper “aparentment passiu”. Així, podem trobar-nos amb persones que tot el que fan o diuen és negatiu, només són capaces de criticar, mai proposen res de bo... i en realitat l'únic que fan és xuclar l'energia dels altres. SÓN COM UNA MENA DE VAMPIRS. D'altra banda, sempre se'ls ha d'estar donant suport i no es surt mai d'aquesta situació amb ells. És molt més complicat actuar davant d'aquestes actuacions aparentment passives.

COM AFRONTAR A LES PERSONES TÒXIQUES I SORTIR-NOS-EN.

Els passos serien els següents:

1. Identificar la persona com a tòxica.
2. Confrontar-la amb allò que fa. Dir-li: “això que fas/dius em fa mal per...” “M'agradaria que... m'escoltessis/respectessis la meva opinió/em reconeguessis quan faig una cosa bé”
3. Si amb l'anterior no n'hi ha prou, podem provar de fer més coses:

Imaginar -des de la nostra part emocional- una imatge o objecte que ens protegeixi (un escut, una closca, una paret...) davant de les paraules de la persona tòxica. Si deixem volar la imaginació mínimament segur que ens vindrà alguna cosa (P.e. Un client meu imaginava que es convertia en olivera i que les paraules de l'altra persona -tòxica- eren gotes de pluja que simplement li lliscaven per sobre)

4. Canviar de tema. Si la conversa és monotemàtica i notem la tensió, podem introduir un altre tema. Potser una cosa intrascendent/neutra o bé alguna cosa que per a nosaltres resulti agradable. D'aquesta manera podrem ficar-hi sensacions positives, generant emocions agradables.
5. Si l'altre insisteix en els seus atacs, podem contraatacar dient-li clarament que allò no ens fa cap gràcia. Si aleshores diu “tranquil, que només era broma”, cal que reafirmem que no ho trobem graciós i que abans de parlar es pensi com poden sentar les paraules als altres.
6. En darrer lloc, si persisteix “la toxicitat” el que hem de fer és allunyar-nos d'aquella persona o relació. Buscar altres persones o llocs i anar-hi.

I SI DUBTEM, NO HO TENIM CLAR... QUÈ FEM?

Per acabar d'aclarir si estem davant d'una relació “tòxica” ens podem preguntes com:

Què passaria si l'altre no actués així?
Quines coses podria fer jo? O... quines coses no hauria de fer?

Les respostes que ens donem ens faran veure més clara la qualitat de la relació que tenim amb l'altra persona.

HEM DE DEMANAR AJUT? A QUI?

Sí, si no ens en sortim sols. D'entrada parlant amb alguna tercera persona. Explicant-li el que ens passa.

Només el fet de contar el que ens passa ja fa que ens escoltem a nosaltres mateixos. Això ens ajuda a situar més bé el que passa en una millor justa mesura.

L'altra persona, que ens hauria d'escoltar activament, ens donarà la seva opinió.

Si tot i això hem de cercar alguna altra opinió per acabar d'estar-ne segurs, fem-ho. 

Si amb això no en tenim prou, hauriem de cercar ajut professional.

I finalment, aqui podeu trobar un video on parlem d'aquest tema en el magazín Districte 21.

Els nens i la mort

La mort no té el mateix significat per als nens que per als adults. És alguna cosa més que el fet que una persona ja no estigui al seu costat.

Què li pot suposar a un nen la mort d'una persona propera?

Pèrdua i canvi de:

• la seva identitat o personalitat.
• El seu paper a la família.
• La seguretat en ell mateix, emocionalment i física.
• El sentit que la vida tenia per ell fins aquell moment.
• Els seus somnis, il·lusions i desitjos.

Amb la seva conducta el nen expressarà el seu dolor; també amb les emocions, reaccions físiques i pensaments. Dependrà també de coses com: el tipus de mort, com s'ho han agafat els qui l'envolten, la seva personalitat i com es porten entre elles les persones de la seva família.

Com podem ajudar els nens a portar-ho millor?

Tot i que cal matisar les formes segons l'edat i moment evolutiu del nen, en general ho hauriem de fer així:

Dient-los la veritat. Si els amaguem coses es confonen i perden la confiança en els adults.

Parlant-los de manera senzilla i clara. Millor no fer servir expressions com “s'ha quedat dormit” o “l'hem perdut” quan ens referim a la persona que acaba de morir. Sovint entenen les coses de manera literal, degut a que el seu pensament encara no s'ha desenvolupat com el dels adults.

Tranquil·litzant-los si donen a entendre que ells tenen alguna culpa de la mort. Aquest sentiment el solen tenir, i no ens ha de fer por als grans, ja que es deu al seu pensament encara infantil.

No ocultar-los les nostres emocions, explicant-los com ens sentim nosaltres. Això l'ajudarà a entendre's millor a ell mateix i a veure que no passa res si expressem el que sentim. El sentiments més dramàtics, però, és millor que els compartim amb altres adults.

Sempre que sigui possible, deixar-los participar en les coses que es fan quan algú està a l'hospital (si és un malalt) o assistir a l'enterrament si és el cas. Això els ajudarà a entendre millor la mort.

Animar-los a que parlin i preguntin sobre la mort. Demanem-los quins són els sentiments i pensaments que tenen.

Donar-los consol sempre que manifestin alguna emoció forta.

Deixar-los que s'expressin. Si és un nen, tenir clar que “els nens també ploren”. De vegades els podem suggerir que expressin el que senten escrivint-ho, dibuixant el que senten o fer quelcom per veure què senten “per dins”.

Aceptar i normalizar les expressions d'emoció que tenen.

Parlar amb ells sempre que sigui necessari.

Oferir-los suport extra en les feines d'escola i en les seves obligacions socials durant el dol.

Intentar comprende quina és la seva manera de fer front a la mort.

Parlar i cercar el suport d'altres adults (professors, entrenadors, monitors...) que estiguin en contacte amb el nen.

Controlar la resposta del nens en el temps. Després del primer any a continuació de la pèrdua, entre un 10% i un 15% dels nens poden tenir problemes, sobre tot depressió. Si cal, consultar a un especialiste en salut mental.

Explicar-los que conservar els bons records que han viscut amb la persona estimada , mantindre els records, els ajudarà en el futur.

Els nens, com els grans, experimenten la pena i el dolor a la seva manera. Els sentiments van canviant amb el temps, però sovint el procés de dol s'allarga tota la vida. L'explicació és que amb el temps anem donant nous significats a les coses. Poc a poc la intensitat de les emocions i sentiments baixaran, restablint l'equilibri i enfortint els records positius.

(Font: http://www.aboutourkids.org )

LES DECISIONS SOBRE ELS FILLS

Més o menys a partir dels 3 anys ja podem ficar normes als nens. L'explicació és ben senzilla: ja parlen i tenen habilitats comunicatives que els permeten entendre i fer-se entendre.

És important que les normes s'expliquin i que tinguin sentit: no ficar-les “perquè sí” o “perquè mano jo”. (Si bé és cert que l'adult és qui té la responsabilitat última de les decisions, també és veritat que si explica perquè decideix les coses guanyarà una autoritat més ferma, ja que els altres veuran que es pot confiar en ell).

Tal com es fan grans, és convenient tenir en compte la seva opinió. De vegades ens podem emportar sorpreses interessants: els nens i joves tenen el seu propi criteri, i pot succeir que ens aportin punts de vista en els que no havíem pensat.

De tota manera, és bò que els adults intentem avançar-nos a les situacions. Serà convenient tenir en compte que no hauriem de prendre decisions quan estem molt cansats o enfadats.

I si és necessari ficar alguna sanció (que mai ha de comportar càstig físic de cap tipus) ha de ser alguna cosa realista, que es pugui complir.

I tal com creixen, les decisions que prenguem sobre els fills han d'anar canviant.

Si ho aconseguim, encara que s'enfadin amb nosaltres acceptaran la nostra autoritat com la de persones en les que es pot confiar.

Hem d'intentar ser clars, realistes i coherents. I tenir clar que ens equivocarem de vegades, però així és com aprendrem.

LA CIÈNCIA DE LA PACIÈNCIA

De tant en tant ens fiquem de mal humor. Potser perquè no hem dormit bé, o perquè a la feina ha anat malament, o fins i tot perquè hem perdut la feina...

Hi ha moltes coses que ens poden alterar l'estat d'ànim!

Són situacions que de vegades sí que podem canviar i de vegades no. Quan no hi podem fer res, ens ho podem agafar de diferents maneres.

Podríem resignar-nos i fixar-nos en la part negativa (i que sovint ens instal·la en la queixa); una altra manera sería acceptar-ho positivament, i a partir d'aquí moure'ns per trobar aspectes positius, oportunitats.

En les relacions entre pares i fills, de vegades podem experimentar alguna situació com altament estressant, podent arribar a sentir-nos fins i tot col·lapsats.

Pretendre trobar una solució immediata al conflicte o problema en que estem encara ens pot ficar més nerviosos.

És aleshores quan podem provar de centrar-nos en com ens trobem, com si ens “miressim des de fora a nosaltres mateixos”, respirar a fons i deixar de cercar una solució ràpida i miraculosa (no n'hi ha).

A aquella actitud li hauriem de sumar vàries coses: escoltar activament el que ens diu l'altra persona, exposar-li tranquil·lament el que nosaltres pensem i com ens sentim, abandonar els desitjos de tenir la raó per damunt de tot (i “guanyar la batalla”) i respectar sempre unes formes correctes. (D'això se'n diu comportar-se assertivament, ja en parlarem un altre dia).

Si tot l'anterior ho fem sincerament, la situació acabarà per desdramatitzar-se i apareixerà una sortida quan menys ens ho pensem. Bé, de fet la sortida l'hauran creat les persones...

I no va malament pensar sempre que “allò que avui és important demà ja no ho és”.

SEMPRE HEM DE FER CAS ALS FILLS ?

En una anterior publicació deiem que sí, que sempre els hem de fer cas. Com tot a la vida, és opinable!

Quan ens ve un pare o mare i diu que el seu fill petit el crida a les 3 de la matinada des de fa setmanes..., o quan una mare ens diu que el seu fill adolescent li exigeix fins i tot amb violència que s'atenguin els seus capricis... aleshores és quan no està tot tan clar.

Per suposat que quan els nens són molt petits (sobretot quan no parlen encara) hem d'estar molt atents als senyals que ens envien. El plor, els gestos de la seva cara... ens donaran informació de com estan i què els passa. Això és un aprenentatge que es fa tal com els fills van creixent, cada dia.

Quan ja parlen i es fan més grans sol succeir que els pares i mares ens relaxem. Però els fills segueixen tenint la mateixa necessitat: que estiguin per ells. El que passa és que d'una manera no tan continuada i propera.

El secret és estar disponibles. Que ells sàpiguen que quan ens busquin ens trobaran. I quan els escoltem, fer-ho sincerament, “amb les tripes”.

Això no sempre ho fem bé, ni tampoc a la primera. S'aprèn.

Sovint els pares i mares ens trobem amb que tenim por: d'equivocar-nos, de fer-ho malament, de fracassar en les nostres obligacions.

Però és el que hi ha, no existeix altre mètode: aprenem a fer de pares fent de pares.

I tal com els fills es fan grans, hem d'anar canviant. Provant coses, que és l'única manera d'aconseguir encerts. I demanar ajuda quan calgui.

Quan ja arriben a l'adolescència, no hem de pretendre ser amics dels fills. Mai. Però quan ens volen explicar alguna cosa, cal que deixem allò que estem fent i escoltem atentament el que ens conten. Escoltar-los. I sinó sabem què dir-los, doncs reconéixer això: “fill meu, no sé què dir-te”.

Amagar les nostres indecisions i pors, els nostres dubtes, amb actituds dures, rigideses i crits només portarà a que ens parlin menys.

Cal provar la senzillesa d'escoltar.  I si escoltem, entendrem.

DECÀLEG PER A UNA PARENTALITAT POSITIVA

Avui us deixem unes petites reflexions que volen ajudar a fer grans canvis. Perquè criar els fills és difícil! Però fem el que podem amb el que tenim, que no és altra cosa que a nosaltres mateixos.

Espero que us siguin utils, i no dubteu en fer-nos arribar els vostres comentaris o suggeriments!

Us ho hem ficat en forma de decàleg:

1. Fer-los cas sempre: atendre i entendre les seves peticions.
   Quan els nens són molt petits necesiten atenció ràpida en les seves necessitats. D'això en depén el desenvolupament correcte del seu sistema nerviós i el seu benestar emocional.
   Quan es fan grans, també necessiten l'atenció dels adults. Caldrà que aquests entenguin que les necessitats dels infants canvien.
   
   
   

   

   
   
2. Carregar-nos de paciència...!
   De vegades els nens estan de mal humor, tenen un mal dia... Pot ser per moltes coses, i ells no sempre ho saben explicar. Exigir-los i cridar-los no els ajudarà. Estar al seu costat, encara que sigui sense parlar, els reconforta.
3. Ficar normes clares, realistes i coherents. Però mai quan estem molt cansat o enfadats!
   A partir dels 3 anys aproximadament ja es poden ficar normes. És important que tinguin sentit i que s'expliquin als nens en un llenguatge que ells entenguin. Cal avançar-se a les situacions i no ficar “imposicions” sinó arribar a acords.
4. Deixar-los participar en les decisions: escoltar la seva opinió.
   Tal com van avançant en les seves capacitats de parlar, els nens poden participar més. Escoltar la seva opinió els farà sentir importants i desenvoluparà la seva responsabilitat. I de vegades dónen idees interessants!

5. Demostrar obertament que els estimem: abraçar i atendre.
   Als fills els agrada que els adults els expressin obertament el seu afecte. Els transmet la idea de que els grans confien en ells i que, malgrat les dificultats que surtin, sempre es pot solucionar tot en positiu.
   Ah! I l'estima no és mai a canvi de res!
   La bona comunicació a l'adolescència s'entrena des que són petits, cada dia mentre creixen.
6. Assumir els canvis que hi ha a l'adolescència i adaptar-nos-hi.
   Quan es fan grans els fills canvien. Això agradarà o no, però és així. Per tant, el millor que podem fer és estar atents i gaudir del viatge.
   I si volem que ens parlin, hem d'escoltar (sempre) i parlar.
7. Practica l'escolta activa.
   Quan expliquen coses, escolta atentament, amb tots els sentits. Repeteix el que t'han dit per assegurar que ho has entés. Digues com et sents tu i el teu fill t'entendrà més.
   Sempre és més ràpid escoltar el que pensen els fills que voler imposar el propi punt de vista.
   I s'aprèn més.
   
   

   

   
   
8. No utilitzar mai la violència o agressivitat. No serveix de res.
   Bé, sí que serveix: per generar dolor i desconfiança. Ni crits ni cops. Un cop a temps mai arregla res. Mai. Les situacions de violència afecten el cervell dels nens i joves.
   
   
   
   
9.  Respirar a fons i pensar les coses dues vegades...
   Enmig de conflictes millor no decidir. Si posem sancions s'han de poder complir. Dona't temps i parla-ho amb algú altre si cal abans de decidir.

10. Cuida't i estima't tu també!
    Si tu no estas bé, no podràs ajudar els altres. Els fills necessiten els adults en plenes facultats.
    Busca i troba coses per a tu, per gaudir, relaxar-te i carregar piles.

Aquests punts estan basats en:

a) la pròpia experiència (com no podria ser d'altra manera...)
b) “diez consejos pràcticos sobre parentalidad positiva”, elaborat per l'ONG Save The Children i que podreu trobar a: http://www.savethechildren.es

ELS QUI VOLEN MORIR

A la nostra societat encara hi ha coses de les que costa molt parlar, i una d'elles és el suicidi. Però és una realitat: hi ha persones que es treuen la vida o que almenys ho intenten.

Els propis suicides procuren que la gent no sàpiga el que han fet. Algú va deixar una nota que deia: “sobre tot fill meu, digues que he tingut una embòlia, no que m'he prés pastilles”.

També hi ha la idea que si se'n parla públicament s'incrementarà la quantitat de persones que es treuen la vida.

I no és així! Una prova clara la trobem a Barcelona: un programa desenvolupat a la zona de la Dreta de l'Eixample, promogut per la Dra. Carmen Tejedor, de l'Hospital de Sant Pau, va aconseguir reduir en un 66%el nombre de persones que intentaven treure's la vida. Ni més ni menys.

I la manera com ho van aconseguir va ser parlant-ne, i implicant tot el teixit social del barri: serveis socials, policies, associacions de veïns, entitats, residències geriàtriques, escoles...

Si es parla públicament del suicidi, pot passar que hi hagi risc de contagi en els qui ja estan malament, però els beneficis de parlar-ne són molt majors que els riscos de no parlar-ne.

A tenir en compte.

Cal ser conscients que el suicidi ja és la primera causa de mort entre la població de 15 a 35 anys.

Totes les paraules que diu algú sobre treure's la vida s'han de tenir en compte: no és veritat allò de “perro ladrador poco mordedor”.

Almenys el 10 % de les persones han pensat en algun moment en treure's la vida, i l'1,5% ho ha intentat.

Hi ha uns factors que afavoreixen el suicidi: el trastorn mental; els pensaments o idees suicides després d'intents previs; una malaltia somàtica crònica; l'aïllament social i els impactes externs que trenquen l'equilibri emocional (com pugui ser un trencament amorós).

Gairebé totes les persones que han fet algun intent de suicidi (el 95%) presentaven algun símptoma previ de trastorn mental com la depressió, ansietat, irritabilitat, impulsivitat patològica...

La resta (el 5%) ho intenten després de rebre un diagnòstic de malaltia somàtica terminal.

Per tant, si hi ha símptomes vol dir que es pot atendre. I aquest és un altre motiu per a parlar-ne públicament: aprendre a reconéixer el que està passant.

Què es pot fer davant d'algú que es vol treure la vida?

Primer que res, no negar el que està passant (qui parla de suicidi és el que ho fa).

Segon: preguntar-li pels plans que té (si ho farà tot seguit, com ho farà...).

Tercer: no portar-li la contrària, sinó demanar-li que no ho faci encara, que aplaci la decisió.

Quart: no deixar-lo sòl i cercar que l'atengui algú de salut mental o acompanyar-lo al servei d'urgències mèdiques.

Si ens trobem amb el cas d'algú que està a punt de fer-ho: no portar-li la contrària, guanyar temps, cridar-lo pel seu nom (això l'orientarà), demanar-li d'on és... així donem temps que altres (com els bombers) actuïn i puguin agafar-lo. En resum, demanar-li a la persona que aplaci la seva decisió.

Parlar amb els qui ens envolten, portar una vida social activa fa que nosaltres mateixos no ens sentim sols i fa que els altres tampoc. Així trenquem un dels més forts factors de risc: l'aïllament social.

L'escolta activa cada dia ens pot fer més sensibles als sentiments dels altres i als nostres propis, i ajuda a trobar allò que dóna sentit a la vida. De vegades en les coses més senzilles.

En la nostra societat hi ha professionals que poden donar resposta a aquestes necessitats quan la persona no se'n surt per ella mateixa.

Control postural durant els 2 primers anys de vida

El desenvolupament físic del nen li obre noves possibilitats al desenvolupament psicològic i a la vegada imposa limitacions en cada moment.

El progrés del control corporal del nen segueix dues lleis fonamentals: la llei céfalo-caudal i la llei pròxim-distal.

La llei céfalo-caudal diu que es controlen abans les parts del cos més properes al cap, i després es van controlant les parts del cos cap avall (per exemple, el nen controlarà abans els braços que les cames).

La llei pròxim-distal diu que es controlen abans les parts del cos més propers a l'eix corporal (per exemple es controla abans l'articulació del colze que la de la mà).

Hom considera que aquest progrés no està predeterminat, sinó que es produeix per la interacció entre el sistema neuromotor del nen amb l'estimulació que rep del seu entorn (i també amb les coses que el propi nen es va proposant tal com va evolucionant).

La cronologia del control postural del nen durant els seus 2 primers anys de vida:

	Edat en que el 50% dels nens ho aconsegueixen	Franja d'edat en que el 90% dels nens ho aconsegueixen
Quan tenim el nen agafat, aguanta el cap dret	2 1\2 mesos	De les 3 setmanes als 4 mesos
De boca terrosa, fa força amb l'avantbraç i aixeca el cap.	2 mesos	De les 3 setmanes als 4 mesos
Pot passar d'estar de costat a estar panxa enlaire	3 mesos	De les 3 setmanes als 5 mesos
S'aguanta sentat amb suport	3 mesos	Dels 2 als 4 mesos
Agafa un objecte cúbic, cilíndric o esfèric utilitzant tota la mà.	4 mesos	Dels 2 als 6 mesos
Pot passar d'estar panxa enlaire a estar cap a un costat. Pot passar un objecte d'una mà a l'altra.	4 1\2 mesos	Dels 2 als 6 mesos
S'aguanta sentat sense suport	7 mesos	Dels 5 als 9 mesos
S'aguanta dempeus aguantant-se en algun lloc. Quan agafa objectes, oposa el polze a la resta de dits.	7 mesos	Dels 5 als 9 mesos
Gateja	8 mesos	Dels 6 als 11 mesos
S'asseu sense ajut; si s'agafa a algun lloc pot posar-se dret.	8 mesos	Dels 6 als 12 mesos
Camina quan se'l porta agafat de la mà. Agafa les coses amb pinça (no amb tots els dits).	9 mesos	Dels 7 als 13 mesos
S'aguanta dempeus sense ajut.	11 mesos	Dels 9 als 16 mesos
Camina sòl.	12 mesos	Dels 9 als 17 mesos
Pot ficar dos objectes un a sobre de l'altre. Dibuixa gargots.	14 mesos	Dels 10 als 19 mesos
Camina enrera.	15 mesos	Dels 12 als 21 mesos
Puja escales amb ajut	16 mesos	Dels 12 als 23 mesos
Fa salts sense moure's del lloc	23 mesos	Dels 17 als 29 mesos

Del llistat d'adquisicions del quadre anterior cal fer  algunes consideracions:

• el grup cultural on viu el nen pot fer que una o altra adquisició es produeixi més aviat o més tard.
• Pot passar que alguna de les fites abans exposades no es produeixi (per exemple, hi ha nens que no gategen mai).
• No hi ha diferències en les adquisicions entre nens i nenes.

Els nadons ja venen preparats: els reflexos.

Allò que coneixem per “psicomotricitat” té a veure amb les implicacions psicològiques del moviment del nen respecte de la resposta que troba en el seu entorn immediat. Hi juguen el components maduratius (tot el que comentàvem sobre el cervell al post anterior) i els components relacionals (allò que el nen fa provoca que els adults reaccionin fent una cosa o altra).

La finalitat del desenvolupament psicomotor és el control del propi còs fins ser capaç de treure'n totes les possibilitats d'acció i expressió possibles per cadascú. A continuació us fiquem un quadre amb els reflexos amb que neixen els nens. Hi hem ficat també l'edat aproximada en que desapareixen.

Reflex	En què consisteix?	Edat normal en que DESAPAREIX
SUCCIÓ	Es fica un objecte entre els llavis del nadó i aquest el xucla rítmicament.	Cap als 4 mesos deixarà de ser involuntària a ser voluntària.
ENSUMAR	Si estimulem amb un dit la galta del nadó, aquest girarà el cap buscant amb la boca la cosa que l'ha tocat.	Cap als 4 mesos deixarà de tenir caràcter involuntari i passarà a ser voluntari.
AFERRAMENT	Si fiquem alguna cosa a la palma de la mà del nadó, aquet tancarà la mà amb força	Cap als 4 mesos deixarà de tenir caràcter involuntari i passarà a ser voluntari.
RETRAIMENT DEL PEU	Si punxem suaument la planta del peu el nadó fa la cama enrera flexionant el genoll.	Amb estímuls intensos seguirà sent permanent.
PARPELLEIG	Tancar els ulls en cas de llums intenses i en situacions d'ensurts.	Permanent.
CAMINAR AUTOMÀTIC	Agafem al nadó per sota l'aixella, assegurant que les plantes del peu reposin sobre una superfície plana. El nadó flexiona i estén les cames com si estigués caminant.	Despareix cap als 2-3 mesos. Després reapareixerà com a conducta vountària.
MORO	Quan el nen té un ensurt arqueja el cos, flexiona una cama, estén els braços i després els posa sobre el seu tronc, com si s'abracés.	La reacció d'abraçada desapareix aviat; la d'ensurt desapareix als 4 mesos (tot i que encara està present un temps amb menys intensitat).
BABINSKI	Passem un objecte punxegut en diagonal per la planta del peu. El peu es doblega i obre els dits en ventall.	Cap a la fi del primer any.
NATACIÓ	Dins de l'aigua el nadó pataleja rítmicament i aguant la respiració.	Entre els 4 i 6 mesos.
TÒNIC DEL COLL	Estant tombat se li gira el cap a un costat; aleshores agafa la postura d'esgrima: estén el braç del costat al que mira i l'altre el flexiona per darrera.	Abans dels 4 mesos.