NOUS PERILLS PER ALS INFANTS I ADOLESCENTS

Tecnologies intel·ligents i relacions socials.

En la darrera dècada ha crescut de manera impressionant l'oferta tecnològica, i els joves en són els qui més la coneixen i en fan ús, ja que durant tots els anys de la seva vida ho han viscut (per a ells internet ha existit des que tenen ús de raó, per això se'ls considera "nadius digitals"). Els adults en canvi s'han d'esforçar, ja que els ha agafat de nou i de grans (per això se'ls considera sovint com "analfabets digitals"). Per primera vegada els adults es troben amb que d'una cosa saben menys que els fills.

Actualment, a més, hi ha dispositius que faciliten encara més que els joves accedeixin a llocs que els adults ignoren: els telèfons intel·ligents o smartphones fan que nens i joves puguin relacionar-se sense el control i la coneixença dels seus pares.

Si les relacions que hi estableixen fossin només amb altres joves i a més només amb coneguts, no hi hauria cap problema. Però això no és així. A la xarxa hi ha molta gent, i també n'hi ha de desconeguda i amb males intencions que s'aprofita d'aquest context tant dispers i anònim.

Allò que abans pasaba "cara a cara" ara passa més ràpid però sovint sense presència de l'altre: si abans un assetjament es donava a l'escola o a l'institut actualment els mateixos autors de l'assetjament poden hostigar a la víctima a travès de les xarxes socials i a més de manera anònima.

Un exemple: un noi que cau poc simpàtic a la gent rep una empenta al pati de l'institut i algú li fa una foto mentre cau. La foto és poc agraciada, i ràpidament és penjada a les xarxes socials, on surt un nom fals per camuflar la identitat del qui l'ha fet. Ràpidament aquella foto és objecte de comentaris  i burles que estan a la vista de tothom. En aquest cas parlariem de ciberbullying.

Un altre cas: una parella d'adolescents o joves han tingut una relació sentimental. Mentre estan junts es fan fotos amb els mòbils en actituds carinyoses i íntimes. S'intercanvien les fotos. Després la relació s'acaba i les fotos queden. De vegades aquestes fotos acaben penjades de les xarxes socials a manera de venjança o menyspreu si la relació no era respectuosa.Aquest seria un cas de sexting.

Paraules com ciberbullying, sexting han de ser conegudes pels adults.

Què poden fer les adults?

Els pares i mares s'han d'esforçar per aprendre "els llocs" per on es mouen els seus fills. No han de regalar dispositius com smartphones si abans no els coneixen ells. Caldria començar per telèfons que fossin "només telèfons".

S'haurien de ficar també a les xarxes socials i crear-s'hi un perfil, sinó per a veure directament què fa i amb qui es relaciona el seu fill, almenys per a conèixer la xarxa social i entendre com hi funcionen les coses. Si el seu fill no ho accepta bé, sempre pot recórrer a algun conegut o familiar proper.

I això no s'ha d'amagar als fills: encara que aparentment els molesti, realment aprecien que els adults es preocupen per ells.

(De tota manera, cal dir aquí que les bases per a una òptima comunicació amb l'adolescent s'han de posar molt abans, a la infància).

Com es nota que un infant o jove està sent víctima d'algun tipus d'abús?

Per alguns símptomes tìpics de patiment: el jove es tanca en sí mateix, es mostra molt més aspre en les relacions amb els adults i baixa el seu rendiment acadèmic.

Què cal fer quan constatem que un fill pateix una situació d'aquest tipus?

Conservar la tranquil·litat  i escoltar el que ens conta. Mai fer-li comentaris que puguin tenir un caire negatiu cap a ell (del tipus "m'ho tindries que haver dit abans" o que puguin donar-li a entendre que no ens el creiem).

Un cop recollida informació de la situació, posar-ho en coneixement dels cosos de seguretat, que actualment compten ja amb formació sobre aquestes qüestions. I buscar suport professional per al seu fill. Hi ha diferents serveis -públics i privats- que poden donar suport a persones que han patit aquests tipus de situacions. 

 Si amb aquestes indicacions no se'n surt, cal cercar el més ràpidament possible orientació professional. Un psicòleg és el perfil més indicat en aquest tipus de situacions.

FILLS QUE AGREDEIXEN ALS SEUS PARES I MARES

La violència a les famílies és un fet conegut per tothom. La major part de natros n'ha sentit a parlar, sigui pels mitjans de comunicació sigui perquè al nostre entorn hi ha algun cas de maltractament familiar. 

El tipus de casos més coneguts són els maltractaments d'homes a dones. I és lògic que sigui així, perquè segurament són els més freqüents.

Tot i això, hi ha altres tipus de violències a dins de les famílies: maltractaments a les persones grans, als infants i joves, i també dels fills als seus pares.

Aquestes agressions dels fills als seus pares i mares són conegudes en el seu conjunt com a “violència filioparental”. 

Com comença i com és aquest tipus de violència? 

Sol iniciar-se amb males paraules, insults i menyspreus; després venen les amenaces i trencament de coses, i finalment arriben les agressions, els cops. Aquests comportaments succeeixen en famílies de tots els nivells socioeconòmics, i van cap als pares/mares o cap als qui estan en el seu lloc (p.e. en famílies que s'han format de nou després de separacions). 

Els qui agredeixen tan poden ser els fills com les filles, i les víctimes qualsevol dels adults. Tot i això, és més freqüent que es produeixi cap a pares i mares més grans de l'habitual, en famílies on nomes hi ha un dels adults (monoparentals) i cap a les mares més que cap als pares.

Els nois solen utilitzar més la violència física i les noies la psicològica.

Però aquesta no és una violència de gènere, ja que la produeixen tan nois com noies.

Perquè passa?

Com que els pares i mares solen ser més grans, solen tenir menys força per mantenir una disciplina ferma envers els fills.

D'altra banda, el fet de que actualment hi ha més fills únics fa que aquests es trobin amb més permissivitat per part dels seus pares i mares. Els fills poden arribar a tenir la sensació de que tenen tot el que volen.

Quan els pares i mares passen molt temps fora de casa tendeixen a compensar els fills deixant-los fer el que volen més del que seria convenient. 

Amb tot plegat, els fills arriben a percebre que només tenen drets i no obligacions. I això darrer, en general, també passa a nivell social: un model educatiu que no fica la disciplina i l'esforç en primer terme fa que el paper dels educadors (també adults, com els pares i mares) hagi perdut autoritat davant dels nens i joves.

Què es pot fer i que s'ha de fer?

Compartir la situació amb algú altre, trencar el silenci. Callar no ajuda en res, tan sols a que la situació es faci més llarga i més difícil encara.

Pensar que tots hauran de canviar alguna cosa, el jove i els adults. Generalment aquestes situacions tenen a veure amb la manera com ens relacionem.

Cercar ajut. Les coses no s'arreglen mai soles. Generalment amb aquest tipus de situacions no n'hi ha mai prou només amb els consells d'amics o coneguts. És absolutament necessari que el suport sigui d'algun professional (que potser algú dels serveis socials del municipi, que l'ajudarà directament o que l'orientarà a algun altre professional més adient).

Comunicación 2.0

Grupos de aprendizaje compartido para padres y madres

Grupos de aprendizaje compartido para padres y madres.

El presente artículo se basa en la experiencia recogida en cinco grupos de aprendizaje compartido realitzados en el municipio de Alcanar.

Se ofertó a los centros educativos del municipio, y se inició con dos grupos, de realización consecutiva, que se desarrollaron en el CEIP Joan Batiste Serra. Otro grupo se desarolló en el CEIP “Marjal” de Les Cases d'Alcanar. Los participantes fueron padres y madres de niños y niñas de 6 a 12 años. Los dos grupos restantes se desarrollaron amparados por una escuela infantil para niños de 0-3 años (Llar d'Infants Patufet).

Los grupos tenían un màximo de 15 participantes, y eran conducidos por dos profesionales, ambos psicólogos.

Se utilizó una metodología de la que en ése momento no teníamos constancia de que se hubiera empleado en el contexto de grupos de padres y madres: los grupos T.

La bibliografía de referencia fue escasa (citada al final del artículo).

A los padres se les presentó inicialmente el contexto diciéndoles que se trataba de aprender a hacer de padre y madre a partir del hecho de compartir la experiencia; a partir del momento inicial se dejaba que fueran los propios padres y madres los que realizaran las aportaciones que dieran contenido al grupo.

Ciertamente al principio ésta metodologia generó que algunos participantes expresaran su incomodidad: preferían que fueran los dos profesionales los que realizaran aportaciones. (La valoración que hicimos ambos profesionales fue que se sentían cómodos con el modelo tradicional de enseñanza-aprendizaje, en el que “los que saben” imparten su sabiduría y conocimientos a “los alumnos/los que no saben”).

(En verdad la situación era incómoda, por nueva, para todos, profesionales y padres y madres. Realmente todos habíamos conocido, hasta ése momento una experiencia de enseñanza-aprendizaje basada en el modelo tradicional).

Las sesiones se desarrollaban de ésta manera, con un pequeño descanso de 15 minutos, en el que los padres y madres normalmente salían de la sala y los profesionales aprovechábamos para realizar anotaciones y comentar cuestiones puntuales.

A partir de la cuarta sesión, cambiamos la dinámica del grupo. La primera parte se desarollaba de la misma manera, pero en la segunda parte el grupo se partía en dos. Cada uno de estos grupos más pequeños tenía como referente a uno de los dos profesionales.

En éste espacio más pequeño, al que llamamos “grupo de consulta”, cada uno de los participantes podía plantear al grupo alguna cuestión que les preocupase sobre la educación y crianza de sus hijos. El resto de participantes del grupo podía entonces realizar preguntas, sugerencias y comentarios para ayudar a resolver dicha cuestión. Normalmente, en la siguiente sesión del grupo de consulta la persona que había planteado su caso realizaba una devolución/feedback al grupo sobre los resultados de las sugerencias recibidas dias antes. En este contexto de grupo más pequeño, el papel del profesional difería un poco respecto de su actuación en el grupo grande: en éste grupo pequeño participaba para dinamizar el grupo y que todos los presentes realizaran algun tipo de aportación explícita, por sencilla que fuera. Asimismo, en el caso de que las aportaciones realizadas supusieran unas sugerencias que fueran en la línea de un trato inadecuado para un menor, la intervención del profesional se centraba en remarcar dicho aspecto y en reconducirlo, adoptando en éstas ocasiones un rol claramente directivo.

A partir de la cuarta sesión constatamos cómo los participantes fueron tomando cada vez más protagonismo, siendo más activos, y abandonando de manera definitiva los cuestionamientos al rol de los profesionales. (Cabe señalar, de todas maneras, que hubo algun participante que no aceptó dicho rol y que lo explicitó y llegó a abandonar el grupo por ello, lo cual no supuso ningún obstáculo para el funcionamiento de dicho grupo, más bien al contrario).

En las sucesivas sesiones, de la quinta a la décima, el grupo mostró un funcionamiento que aparentemente era independiente de la presencia de los profesionales: en el contexto de grupo grande los participantes raramente manifestaban la necesidad de la intervención de los profesionales, y tan sólo reconocían su presencia cuando éstos señalaban “que ya era la hora”. En el contexto del grupo de consulta, más pequeño, los participantes se mostraban tan activos para con la persona que planteaba una duda que la aportación del profesional raramente debía de consistir en reconducciones contundentes.

También a partir de la cuarta sesión ofrecimos a los participantes un espacio de consulta individual, a demanda, que se llevaba a cabo al finalizar las sesiones. En dicho espacio los participantes podían plantear a los profesionales cualquier tipo de duda o consulta que consideraran oportuna sobre su práctica cotidiana como padre o madre. En éste caso era el profesional el que realizaba las observaciones que considerara oportunas.

Finalmente, constatamos que alguno de los grupos decidió seguir por su cuenta con las sesiones. No realizaron petición de presencia a los profesionales, sino que se valoraron a sí mismos como capaces de mantener una dinámica de encuentros que consideraban positiva.

En general, creemos que el espacio facilitado supuso una oportunidad para que los participantes disfrutaran de un contexto en el que compartir sus experiencias y constatar:

• que contaban ya con un repertorio de habilidades que les hacía competentes como padres y madres (y del que a menudo no eran conscientes).
• Que podían aprender nuevas habilidades y mejorar sus competencias a partir del hecho de escuchar y preguntar a otros que se hallaban en épocas similares de su ciclo vital.
• Que ellos mismos podían incrementar su protagonismo en la toma de decisiones referidas a la educación de sus hijos, pudiendo prescindir de la dependencia de los profesionales en gran manera.
• Que el espacio grupal puede ser un buen instrumento a través del cual realizar intervenciones de prevención (de diferente intensidad) de conductas parentales inadecuadas.

A partir de éste momento nos proponemos recabar los recursos necesarios para desarrollar nuevos espacios grupales. Es para nosotros especialmente importante poder sistematizar éstos espacios para someterlos al estudio crítico de la comunidad, con la pretensión de obtener instrumentos de intervención sencillos, efectivos y que estén al alcance de comunidades con recursos limitados.

Bibliografía:

Bleger, José ( 1971 ): Temas de psicología.(Entrevistas y grupos). Ed. Nueva Visión.

Rice, A.K. (1985): Aprendizaje de liderazgo. Ed Herder.

Crear

Siempre podemos crear. Siempre estamos creando. Mientras estemos pensando, relacionándonos, viviendo... Cada momento es un acto de creatividad.

Me ilusiona especialmente pensar que en las pequeñas cosas que hacemos con los demás, en los momentos sencillos de cada día, estamos fabricando el presente-futuro, la vida.

Si ello lo aplicamos a las relaciones entre personas que normalmente están en contacto (como por ejemplo una familia, pero también un equipo de trabajo, una clase, un grupo de viejos amigos...) entonces los pequeños actos de creación se hacen visibles, nos damos cuenta de que cada segundo, cada momento, es importante. Porque es diferente  y porque es nuevo: nunca antes había existido.

Vivir es crear