A
la nostra societat encara hi ha coses de les que costa molt parlar, i
una d'elles és el suicidi. Però és una realitat: hi ha persones
que es treuen la vida o que almenys ho intenten.
Els
propis suicides procuren que la gent no sàpiga el que han fet. Algú
va deixar una nota que deia: “sobre
tot fill meu, digues que he tingut una embòlia, no que m'he prés
pastilles”.
També
hi ha la idea que si se'n parla públicament s'incrementarà la
quantitat de persones que es treuen la vida.
I
no és així! Una prova clara la trobem a Barcelona: un programa
desenvolupat a la zona de la Dreta de l'Eixample, promogut per la
Dra. Carmen Tejedor, de l'Hospital de Sant Pau, va aconseguir reduir
en un 66%el nombre de persones que intentaven treure's la vida. Ni
més ni menys.
I
la manera com ho van aconseguir va ser parlant-ne, i implicant tot el
teixit social del barri: serveis socials, policies, associacions de
veïns, entitats, residències geriàtriques, escoles...
Si
es parla públicament del suicidi, pot passar que hi hagi risc de
contagi en els qui ja estan malament, però els beneficis de
parlar-ne són molt majors que els riscos de no parlar-ne.
A
tenir en compte.
Cal
ser conscients que el suicidi ja és la primera causa de mort entre
la població de 15 a 35 anys.
Totes
les paraules que diu algú sobre treure's la vida s'han de tenir en
compte: no és veritat allò de “perro ladrador poco mordedor”.
Almenys
el 10 % de les persones han pensat en algun moment en treure's la
vida, i l'1,5% ho ha intentat.
Hi
ha uns factors que afavoreixen el suicidi:
el trastorn mental; els pensaments o idees suicides després
d'intents previs; una malaltia somàtica crònica; l'aïllament
social i els impactes externs que trenquen l'equilibri emocional (com
pugui ser un trencament amorós).
Gairebé
totes les persones que han fet algun intent de suicidi (el 95%)
presentaven algun símptoma previ de trastorn mental com la
depressió,
ansietat, irritabilitat, impulsivitat patològica...
La
resta (el 5%) ho intenten després de rebre un diagnòstic de
malaltia somàtica terminal.
Per
tant, si hi ha símptomes vol dir que es pot atendre. I aquest és un
altre motiu per a parlar-ne públicament: aprendre a reconéixer el
que està passant.
Què
es pot fer davant d'algú que es vol treure la vida?
Primer
que res, no negar el que està passant (qui parla de suicidi és el
que ho fa).
Segon:
preguntar-li pels plans que té (si ho farà tot seguit, com ho
farà...).
Tercer:
no portar-li la contrària, sinó demanar-li que no ho faci encara,
que aplaci la decisió.
Quart:
no deixar-lo sòl i cercar que l'atengui algú de salut mental o
acompanyar-lo al servei d'urgències mèdiques.
Si
ens trobem amb el cas d'algú que està a punt de fer-ho: no
portar-li la contrària, guanyar temps, cridar-lo pel seu nom (això
l'orientarà), demanar-li d'on és... així donem temps que altres
(com els bombers) actuïn i puguin agafar-lo. En resum, demanar-li a
la persona que aplaci la seva decisió.
Parlar
amb els qui ens envolten, portar una vida social activa fa que
nosaltres mateixos no ens sentim sols i fa que els altres tampoc.
Així trenquem un dels més forts factors de risc: l'aïllament
social.
L'escolta
activa cada dia ens pot fer més sensibles als sentiments dels altres
i als nostres propis, i ajuda a trobar allò que dóna sentit a la
vida. De vegades en les coses més senzilles.
En
la nostra societat hi ha professionals que poden donar resposta a
aquestes necessitats quan la persona no se'n surt per ella mateixa.
